L’any passat vaig tenir una lesió bastant greu. Em vaig donar un fort cop amb el genoll a l’ull i gairebé perdo el nervi òptic. Per culpa d’això em vaig perdre el mundial de Stuttgart. Ara estic bé perquè he hagut de posar-me les piles més ràpid que les meves companyes. Elles ja estan al cent per cent i jo estic pel camí.

Sí. Em vaig fer un trencament de lligaments al colze i no hi vaig poder anar. També em vaig perdre el campionat d’Espanya i l’europeu, però vaig arribar a temps per al meu primer mundial.

Estar bé físicament és molt important, però també tenir les idees molt clares. Saber on vols arribar i què has de fer per arribar-hi.

Ara mateix som unes deu que tenim possibilitats. Des de principis d’any estem fent controls entre nosaltres i també tenim les competicions oficials, com ara la lliga Iberdrola, per posar-nos en forma, i al final tindrem el campionat d’Espanya, que serà el que decidirà.

No és que m’atragués més aquest esport que un altre. Van ser els meus pares, quan tenia cinc anys, que m’hi van portar perquè no parava de moure’m tot el dia. M’enfilava a tot arreu. El meu pare, a més, havia estat gimnasta i buscava també un lloc on poder treballar com a entrenador i ens vam apuntar tots dos al Salt.

No va ser gaire dur. Llavors ja no veia gaire els meus pares perquè competia sempre a tot arreu, també fora de Catalunya, i ells treballen molt. El que em feia més llàstima era deixar el club i totes les meves companyes i els entrenadors i entrenadores del Salt.

La Montse [Hugas] ja m’explicava que al principi va costar molt que el club sobresortís i no va ser fàcil posar una noia, la Clàudia Vila, al CAR de Madrid; però hi va haver un moment en què tothom al club va fer un canvi, començant pels entrenadors, que van tenir molt clar què havien de fer. Gràcies a això vam sortir la Nora Fernández –ara retirada–, jo mateixa i la Marina González, i segur que en vindran més.

Ho porto molt bé, la veritat. La meva mare em va dir quan vaig marxar que serien com unes colònies i, mira, han passat quatre anys i soc aquí. Hi ha moments que dius “a la merda, ho vull deixar tot” però després veus la part positiva, que t’ho passes bé amb les companyes entrenant i a l’escola. Aquí he pogut fer el batxillerat en quatre anys i m’ha anat bé perquè amb els estudis no soc tan bona com amb la gimnàstica. L’acabaré aquest any i després m’haig de mirar bé què vull fer. Estic fent el científic però resulta que el que m’agradaria fer no té res a veure amb el científic. Ja veurem on acabarem.

El que més m’agrada, amb diferència, és el terra. Des de sempre em va molt bé el bot i gaudeixo botant i saltant. Quan vaig tenir la lesió l’únic que desitjava era tornar a saltar, per la sensació de volar i també per la música, el ritme i la dansa. Vaig fer dansa de petita però la mateixa professora va dir als meus pares que busquessin alguna cosa més moguda encara. Necessitava més marxa. El terra potser és el més artístic. El més dur físicament són les paral·leles asimètriques i mentalment la barra.

Competint no l’he pogut veure mai encara, però sí que en alguna competició durant algun entrenament ens hem creuat. És molt baixeta. A la tele sembla més alta. Ho dic jo i ho diem totes les gimnastes. És com una extraterrestre. Una cosa inhumana.

Nosaltres potser no ens podem queixar. Però a mi, per exemple, sí que m’agradaria veure molts més partits de futbol femení o que se’n parlés, i això també val per a qualsevol esport minoritari.