Mentre els Jocs Olímpics de Tòquio (24 de juliol - 9 d’agost) no se suspenguin o s’ajornin, algunes de les millors esportistes catalanes dels últims temps ho passen més malament que els altres. Parlem de les nedadores. La jugadora internacional de waterpolo Marta Bach ja va explicar en aquest diari el petit drama que suposava mirar de mantenir la forma a casa sense poder fer l’activitat principal: nedar. Tots els clubs de Catalunya estan tancats i també el CAR de Sant Cugat. La campiona olímpica Mireia Belmonte i Jessica Vall són dues de les principals damnificades perquè l’equip espanyol olímpic també va haver d’abandonar el CAR de Sierra Nevada, que va ser tancat per la crisi. Per acabar-ho d’adobar, s’han suspès totes les competicions, les catalanes i les internacionals.

“Nosaltres treballem amb la previsió que els Jocs es faran; però en el meu cas no és possible perquè no tinc piscina a casa. Hi estic fent sessions d’estiraments i de mobilitat i gràcies al fet que el meu marit és triatleta amateur hi ha un corró a casa i puc fer-hi bicicleta. L’objectiu és, almenys, mantenir l’estat de forma per evitar que tot el que he treballat fins ara es perdi. Així, quan pugui tornar a una piscina només hauré de recuperar sensacions en el medi aquàtic”, explica Jessica Vall, una de les nedadores que havia de ser “confinada” al CAR de Sant Cugat, una decisió que no es va poder prendre perquè un treballador hi va donar positiu. “Des de Granada vam agafar una furgoneta per anar a Sant Cugat per assegurar-nos de no entrar en contacte amb ningú. Als esportistes olímpics no ens han fet la prova del coronavirus però almenys jo estic seguint rigorosament les mesures de seguretat que marquen les institucions”, afegeix.

Mireia Belmonte, campiona olímpica a Rio, admetia en declaracions recollides a l’agència Efe la seva situació: “Pujo i baixo escales al meu edifici a Badalona. És de les poques coses que puc fer. No tinc gimnàs a casa i tampoc piscina. En el meu esport el feeling amb l’aigua és fonamental, si no et llances cada dia a la piscina ho perds tot. El primer és la salut, per descomptat, i que el país superi aquesta crisi, però jo necessitaria una piscina, on sigui, a Tarragona, a Girona o aquí. No m’importa estar sola i separada de la meva família. M’arrisco a perdre els últims quatre anys de la meva vida.”