Abans de viatjar a Oman va començar a sortir la notícia del coronavirus a Espanya, però el punt fort va ser quan érem allà. Entre les jugadores estàvem preocupades per si podríem tornar o no perquè hi havia el rumor que volien tancar fronteres. Mentre estàvem competint el tema principal era el coronavirus, però vam tenir una mica de sort i vam poder tornar sense problemes. No vam tenir cap cancel·lació de vols i al final tot ha sortit bé.

Érem tres noies, la Galia Dvorak, la María Xiao i jo; de nois només l’Álvaro Robles, i hi havia també un entrenador. No érem un grup gaire nombrós. De fet, en el campionat tampoc hi havia gaires participants perquè molta gent asiàtica es va desapuntar, com ara la de Corea, perquè ells si volien entrar a Oman havien de passar una quarantena de catorze dies i no els donava temps de jugar. El Japó s’havia donat de baixa perquè no els deixaven entrar al país, però després sí que els van deixar entrar i van venir algunes jugadores. Per ser una competició internacional de nivell, hi havia relativament poca gent.

No, perquè quan vam entrar encara no havia esclatat tot això a Espanya. Recordo que en els controls ens preguntaven si havíem estat els últims catorze dies a la Xina, el Japó, Corea, l’Iran, Itàlia, i no preguntaven per Espanya. Jo vaig marxar un dia i la Galia Dvorak el següent, i just l’endemà va sortir la notícia a Oman que ja no concedien visats per entrar des de qualsevol país. Realment la meva companya va estar al límit d’entrar.

Sense problemes. Vam fer Oman-Qatar i Qatar-Barcelona, i una altra part del grup va anar a Madrid, i vaig arribar diumenge al matí.

Exacte. Vam marxar just abans que esclatés tot i vam tornar abans que ho tanquessin tot. La federació espanyola ens va tenir informats durant tot el viatge que en principi per tornar no tindríem cap problema. L’únic que podia haver passat és que ens haguessin cancel·lat els vols. Per entrar per la frontera d’Espanya no hauria passat res.

Per sort no va passar. De broma també dèiem que si ens cancel·laven els vols aniríem a un país amb pocs afectats i que permetessin entrar gent de nacionalitat espanyola i ens quedaríem allà. Perquè, és clar, no ens quedaríem a l’aeroport catorze dies.

Sí, soc a Girona. En principi teníem més competicions previstes i, és clar, com que no hi podem anar estem tancats a casa. Jo m’he agafat uns dies de descans i després he començat a fer l’activitat física que pugui fer per casa. Exercicis bàsics per mantenir la forma i no perdre completament el ritme. Havia disputat moltes competicions seguides, molts partits, i ara és com una aturada completa en tots els àmbits. Tampoc pots sortir a córrer i l’únic que pots fer és, dintre l’espai que tens, el màxim que pots.

En principi sí. Fa poc hi va haver l’Open de Qatar, al qual no vaig anar, i la Galia Dvorak va fer bons resultats i el seu rànquing va pujar molt. En principi als preolímpics només hi van les dues espanyoles que estiguin més amunt en el rànquing, i vaig tercera i lluitant per passar la meva companya.

Només tinc els pares aquí, la resta de familiars –avis, oncles, cosins– són tots allà. Realment va ser una situació curiosa perquè just abans de l’Any Nou Xinès els meus pares van anar a la Xina i dos dies després que arribessin és quan va esclatar tot això del coronavirus. Hi va haver un augment de casos, van tancar ciutats i hi havia molts controls. Jo era aquí, a Europa, no sé si a Catalunya o viatjant i competint, però estava molt preocupada perquè llegia cada dia les notícies i els deia: papes, torneu perquè allà la cosa és molt greu i no vull que us passi res. Al cap d’un temps van tornar i va ser quan va esclatar aquí.

Va tornar primer la meva mare i va passar la quarantena que es va fer ella mateixa per si de cas, i després va tornar el meu pare i va fer el mateix. Després de fer la quarantena voluntària, al cap d’una setmana va passar això a Itàlia, i després a Espanya. Ara són els meus familiars de la Xina els que estan preguntant als meus pares si estem bé. A les notícies d’allà diuen que aquí la situació és molt caòtica.

Sí, estaven lluny. Wuhan és una zona més a l’est i els meus pares són més del nord. És com aquí, a Girona hi ha casos, però el focus és a Madrid. I dins del seu cercle no hi havia aquest virus.

Estic fent descans, durant dos o tres dies, puc estar a casa, puc dormir, puc passar el jet-lag bé. Potser d’aquí a uns dies començaré a cansar-me d’estar a casa, però com tothom he estat buscant coses per entretenir-me. Faré un horari, i tinc clar que he de tenir un horari fix: a tal hora anar a dormir, a tal hora aixecar-se, fer els tres àpats. I al matí fer una mica d’activitat física i a la tarda avançar coses de la Universitat i tenir coses per llegir, dibuixar o pintar.