El passat catorze d’aquest mesde març va aconseguir el seu millor resultat en un torneig ITTF de la categoria sub-21: segona en la prova individual a Oman. La gironina Sofia-Xuan Zhang (20 anys) va marxar a competir en aquest torneig puntuable per al rànquing mundial just abans que comencessin els problemes més importants pel coronavirus a l’Estat espanyol i va tornar just quan es va iniciar el confinament A l’inici de la crisi ella estava preocupada per la seva família que era a la Xina, i ara són els seus familiars de la Xina els preocupats.
El confinament per la Covid-19 la va enganxar quan acabava una competició i havia de tornar cap a Catalunya. Com va anar?
Abans de viatjar a Oman va començar a sortir la notícia del coronavirus a Espanya, però el punt fort va ser quan érem allà. Entre les jugadores estàvem preocupades per si podríem tornar o no perquè hi havia el rumor que volien tancar fronteres. Mentre estàvem competint el tema principal era el coronavirus, però vam tenir una mica de sort i vam poder tornar sense problemes. No vam tenir cap cancel·lació de vols i al final tot ha sortit bé.
Quants eren a l’expedició?
Érem tres noies, la Galia Dvorak, la María Xiao i jo; de nois només l’Álvaro Robles, i hi havia també un entrenador. No érem un grup gaire nombrós. De fet, en el campionat tampoc hi havia gaires participants perquè molta gent asiàtica es va desapuntar, com ara la de Corea, perquè ells si volien entrar a Oman havien de passar una quarantena de catorze dies i no els donava temps de jugar. El Japó s’havia donat de baixa perquè no els deixaven entrar al país, però després sí que els van deixar entrar i van venir algunes jugadores. Per ser una competició internacional de nivell, hi havia relativament poca gent.
Per anar fins a Oman i entrar van tenir problemes?
No, perquè quan vam entrar encara no havia esclatat tot això a Espanya. Recordo que en els controls ens preguntaven si havíem estat els últims catorze dies a la Xina, el Japó, Corea, l’Iran, Itàlia, i no preguntaven per Espanya. Jo vaig marxar un dia i la Galia Dvorak el següent, i just l’endemà va sortir la notícia a Oman que ja no concedien visats per entrar des de qualsevol país. Realment la meva companya va estar al límit d’entrar.
I la tornada com va anar?
Sense problemes. Vam fer Oman-Qatar i Qatar-Barcelona, i una altra part del grup va anar a Madrid, i vaig arribar diumenge al matí.
Quan ja començaven els confinaments a Catalunya.
Exacte. Vam marxar just abans que esclatés tot i vam tornar abans que ho tanquessin tot. La federació espanyola ens va tenir informats durant tot el viatge que en principi per tornar no tindríem cap problema. L’únic que podia haver passat és que ens haguessin cancel·lat els vols. Per entrar per la frontera d’Espanya no hauria passat res.
Haurien pogut quedar penjades a Qatar o a Oman?
Per sort no va passar. De broma també dèiem que si ens cancel·laven els vols aniríem a un país amb pocs afectats i que permetessin entrar gent de nacionalitat espanyola i ens quedaríem allà. Perquè, és clar, no ens quedaríem a l’aeroport catorze dies.
Ara és a casa sense poder sortir. Intenta entrenar-se i fer alguna cosa?
Sí, soc a Girona. En principi teníem més competicions previstes i, és clar, com que no hi podem anar estem tancats a casa. Jo m’he agafat uns dies de descans i després he començat a fer l’activitat física que pugui fer per casa. Exercicis bàsics per mantenir la forma i no perdre completament el ritme. Havia disputat moltes competicions seguides, molts partits, i ara és com una aturada completa en tots els àmbits. Tampoc pots sortir a córrer i l’únic que pots fer és, dintre l’espai que tens, el màxim que pots.
Encara estava lluitant per classificar-se per als Jocs?
En principi sí. Fa poc hi va haver l’Open de Qatar, al qual no vaig anar, i la Galia Dvorak va fer bons resultats i el seu rànquing va pujar molt. En principi als preolímpics només hi van les dues espanyoles que estiguin més amunt en el rànquing, i vaig tercera i lluitant per passar la meva companya.
Els seus pares són xinesos i té familiars a la Xina. Com ho han viscut tot plegat?
Només tinc els pares aquí, la resta de familiars –avis, oncles, cosins– són tots allà. Realment va ser una situació curiosa perquè just abans de l’Any Nou Xinès els meus pares van anar a la Xina i dos dies després que arribessin és quan va esclatar tot això del coronavirus. Hi va haver un augment de casos, van tancar ciutats i hi havia molts controls. Jo era aquí, a Europa, no sé si a Catalunya o viatjant i competint, però estava molt preocupada perquè llegia cada dia les notícies i els deia: papes, torneu perquè allà la cosa és molt greu i no vull que us passi res. Al cap d’un temps van tornar i va ser quan va esclatar aquí.
Eren a la Xina quan va començar i quan van tornar es va iniciar aquí?
Va tornar primer la meva mare i va passar la quarantena que es va fer ella mateixa per si de cas, i després va tornar el meu pare i va fer el mateix. Després de fer la quarantena voluntària, al cap d’una setmana va passar això a Itàlia, i després a Espanya. Ara són els meus familiars de la Xina els que estan preguntant als meus pares si estem bé. A les notícies d’allà diuen que aquí la situació és molt caòtica.
Els seus pares van estar allunyats del focus de Wuhan?
Sí, estaven lluny. Wuhan és una zona més a l’est i els meus pares són més del nord. És com aquí, a Girona hi ha casos, però el focus és a Madrid. I dins del seu cercle no hi havia aquest virus.
Com afronta psicològicament el fet d’haver d’estar tancada a casa una esportista acostumada a viatjar i competir?
Estic fent descans, durant dos o tres dies, puc estar a casa, puc dormir, puc passar el jet-lag bé. Potser d’aquí a uns dies començaré a cansar-me d’estar a casa, però com tothom he estat buscant coses per entretenir-me. Faré un horari, i tinc clar que he de tenir un horari fix: a tal hora anar a dormir, a tal hora aixecar-se, fer els tres àpats. I al matí fer una mica d’activitat física i a la tarda avançar coses de la Universitat i tenir coses per llegir, dibuixar o pintar.