El 17 d’agost del 1998, el diari francès Le Figaro va publi­car una entre­vista amb el pre­si­dent de la comissió mèdica del COI, el belga Ale­xan­dre de Merode. Amb l’escàndol del cas Fes­tina en el Tour, que havia aca­bat quinze dies abans, encara calent, De Merode cri­ti­cava unes decla­ra­ci­ons del pre­si­dent del COI, Joan Antoni Sama­ranch, en les quals deia que calia reduir la llista de pro­duc­tes pro­hi­bits. Segons De Merode, aquesta opinió de Sama­ranch estava influïda per met­ges espa­nyols. I dei­xava anar: “Met­ges que han rebut­jat l’ètica de la seva pro­fessió. No cal obli­dar que en l’esport espa­nyol hi ha, des de fa molt de temps, una tendència al dopatge.”

Polítics, direc­tius, entre­na­dors, espor­tis­tes i mit­jans de comu­ni­cació van sor­tir, tots a l’una, a “defen­sar l’honor de l’esport espa­nyol”. Van ser uns dies de tensió. El secre­tari d’estat per a l’Esport del govern del PP, San­ti­ago Fisas, a més de rebut­jar dia sí dia també el que havia dit De Merode, va enviar una carta al mem­bre del COI en la qual li dema­nava que rec­ti­fiqués o que mostrés pro­ves del que deia, i que si no pen­sava arri­bar fins a les dar­re­res con­seqüències. Fisas també va dir: “Que a Espa­nya hi ha dopatge, pot ser, però aquí es lluita d’una manera impor­tantíssima.” Els espor­tis­tes també van par­lar. L’atleta Fermín Cacho: “Ens podem que­re­llar con­tra algú que diu aques­tes coses. A mi que m’escor­co­llin.” La judoca Isa­bel Fernández: “És enveja, no saben com embru­tir els èxits de l’esport espa­nyol.” La rega­tista The­resa Zabell: “A més d’indig­nant, és un clar atac al seu pre­si­dent, Joan Antoni Sama­ranch.” El direc­tor ciclista Manolo Saiz: “El COE ha dema­nar la seva dimissió. No és vàlid per pre­si­dir la comissió mèdica.” El Comitè Olímpic Espa­nyol va tri­gar un dia a reac­ci­o­nar ofi­ci­al­ment. El dia 19, el lla­vors pre­si­dent del mateix COE, Car­les Fer­rer Salat, va anun­ciar que dema­na­ria la dimissió de De Merode si no rec­ti­fi­cava les seves decla­ra­ci­ons, que qua­li­fi­cava de “sor­pre­nents i impròpies.”

El dia 20, Joan Antoni Sama­ranch va anun­ciar una reunió entre el COI i el COE per solu­ci­o­nar el tema. Aquell mateix dia, De Merode, en una con­ferència de premsa, va treure importància a la polèmica, va dir que el dopatge era un pro­blema gene­ral i que no hi havia “res d’excep­ci­o­nal” en les seves decla­ra­ci­ons. Final­ment, el 30 d’agost, es va fer la tro­bada entre les dues parts. A la reunió, a Lau­sana, hi van ser pre­sents Sama­ranch, De Merode, Fer­rer Salat, Fisas, el vice­pre­si­dent del COI Keba M’Baye i el direc­tor gene­ral de l’orga­nisme, François Car­rard. Un comu­ni­cat de suport als espor­tis­tes i met­ges espa­nyols, d’elo­gis als èxits de l’esport espa­nyol i de lloança per la lluita d’Espa­nya en con­tra del dopatge va tan­car el litigi. De Merode no va fer cap decla­ració ni va rec­ti­fi­car les seves afir­ma­ci­ons. El maig del 2000 va pre­sen­tar la renúncia a con­ti­nuar diri­gint la comissió mèdica del COI, fart de les crítiques que rebia, però va recon­si­de­rar la seva decisió en rebre la petició unànime del comitè exe­cu­tiu de l’orga­nisme olímpic. Va morir el 20 de novem­bre del 2002, als 68 anys, encara com a mem­bre del COI en el que havia ingres­sat el 1964.