Un pri­mer balanç

“No pot ser millor. El nos­tre objec­tiu era adap­tar-nos a la cate­go­ria i que el nos­tre joc fos cada cop més sòlid i reco­nei­xi­ble.” Aquesta és la valo­ració del que s’havia dis­pu­tat de tem­po­rada fins a l’atu­rada de les com­pe­ti­ci­ons, amb el Sarrià novè en la clas­si­fi­cació i arri­bant a la ter­cera eli­mi­natòria de copa. Hi va caure con­tra l’Anai­ta­suna (27-28 a Navarra en la tor­nada) després d’eli­mi­nar el Can­gas, també d’Aso­bal.

La família

Pel que fa a la seva arri­bada al club, va dir, agraït: “Des del pri­mer dia que vaig entrar per la porta, o abans, que em va tru­car en Josep Espar, i després amb la direc­tiva, els juga­dors i l’afició, vaig veure que era un club fami­liar, que t’ho dona tot i on tot­hom fa els pos­si­bles per fer pas­sos enda­vant.” I va rei­vin­di­car l’equip que va aga­far a l’estiu. “La tem­po­rada pas­sada Pere Coll i Jordi de Toro van fer una gran feina, amb l’ascens.”

Els joves

El mis­satge al plan­ter del club el va divi­dir en dues parts: “La porta del pri­mer equip està oberta. Molts juga­dors n’han gau­dit i és un senyal. I els més petits també som la referència: els clubs se sos­te­nen en la base de la piràmide.” “Mai he arri­bat al pavelló i ha estat buit, el club està viu i cada dia creix més”, va des­ta­car.

Jugar o entre­nar?

“Quan ets juga­dor ho mires de manera indi­vi­dual, for­mes part d’un col·lec­tiu, però s’és ego­ista; quan comen­ces a entre­nar veus que no és gens fàcil, en qual­se­vol cate­go­ria, ets res­pon­sa­ble d’un grup” mani­fes­tava sobre la diferència d’estar a la pista o a la ban­queta. “Recu­pe­rar-te de les lesi­ons és més difícil i com a entre­na­dor n’estic gau­dint, i a tots els nivells, des de cadet fins a ben­jamí o sènior. I en aquest nivell tan alt ho gau­deixo i pateixo alhora, perquè és una cate­go­ria molt exi­gent”, hi afe­gia.

El pavelló

Qüesti­o­nat sobre en quin recinte ha gau­dit més, es va refe­rir a aquells on ha estat com a entre­na­dor local: “Quan entre­nava el Cale­lla vam omplir el pavelló. A lliga cata­lana era espec­ta­cu­lar. I de Sarrià, no tinc parau­les per dir què hi passa. No és que s’empleni, sinó com anima la gent: no deixa caure l’equip quan les coses no van bé.” “És al·luci­nant, i als temps morts he de dir als juga­dors que s’acos­tin a mi, per trans­me­tre’ls la infor­mació”, posava d’exem­ple.

Late­ral dret

“No ho vaig deci­dir, era un juga­dor alt i no massa coor­di­nat, al prin­cipi. I esquerrà. Hau­ria estat un error posar-me a la por­te­ria...”, deia fent broma sobre per què va jugar en aquesta posició, en què, al Barça, va com­par­tir lloc amb un refe­rent: “No he estat massa d’ídols. De tots els juga­dors en pots apren­dre coses i, si hagués de dir algú, László Nagy.”

Valors

“Pri­mer, que estudiïn: és molt impor­tant. I també res­pecte, com­pa­nyo­nia, tre­ball en equip, esforç, sacri­fici, aixe­car-se quan les coses no van bé...” Aquests són els valors que creu que cal trans­me­tre als joves, tot i que diu que són intrínsecs a l’esport. “S’han d’inte­ri­o­rit­zar i no ens hem de fixar objec­tius irre­als. De Messi només n’hi ha un, o mig. Els pares hem d’aju­dar els nos­tres fills: han de ser feliços i créixer con­tents”, hi va afe­gir.