És un gran llibre que, tot i tenir ja molts anys, segueix estant molt vigent en aquest moment. És una novel·la que té com a protagonista Meursault, a qui una sèrie de circumstàncies porten a cometre un crim aparentment sense motivació. El desenllaç del seu procés judicial no tindrà cap més sentit que la seva vida, corroïda per la quotidianitat i governada per les forces anònimes que, en despullar els homes de la condició de subjectes autònoms, els eximeix també de responsabilitat i de culpa.

‘Claus i Lucas’ (Agota Kristof)

Està compost de tres llibres. És una bona obra, divertida i crua alhora. Aquesta escriptora hongaresa té molt estil. La trilogia és increïble. Tant la història com les perspectives i l’escriptura de Kristof són excel·lents. En un país en guerra ocupat per un exèrcit estranger, dos germans, en Claus i en Lucas, han estat abandonats per la seva família i els cuidarà la seva àvia, a qui els veïns anomenen la Bruixa. La barbàrie del convuls món en què viuen els porta a emular la crueltat que hi veuen.

‘La insuportable lleugeresa del ser’ (Milan Kundera)

En general, m’agrada molt Milan Kundera. Tots els seus llibres són increïbles. Aquest és una extraordinària història d’amor, d’enveges, de sexe, de traïcions i de mort, i també de les debilitats i paradoxes de la vida quotidiana de dues parelles de què els destins s’entrellaçaran de manera irremeiable.

‘El mariner que va perdre la gràcia del mar’ (Yukio Mishima)

Crec que tots els llibres de Mishima són obres d’art. Aquesta breu novel·la explica, mitjançant el seu protagonista, Noboru, l’abisme insalvable que s’obre com una ferida entre el desesperat intent d’un clan d’adolescents per trobar el seu lloc al món mitjançant un codi de conducta fora de l’ús i una societat ja irremeiablement traumatitzada i despullada de la seva harmonia després de la traumàtica derrota en la Segona Guerra Mundial.