Testimonis de superació

Insis­tir i per­sis­tir

Godoy explica com quan tenia sis anys va començar a nedar i, a setze, va fer el salt al tri­atló seguint el seu germà, sis anys més gran. “Si ell ho pot fer, jo també”, recorda. Tant el germà com el pare havien fet tri­atló, però el començament va ser dur. “No havia anat mai en bici i treure’m la por em va cos­tar, encara li tinc molt de res­pecte”, diu sobre les dues rodes. I de córrer... “Vaig estar sis anys lesió rere lesió, sobre­tot peri­os­ti­tis, i bus­cant sem­pre la manera de con­ti­nuar amb l’esport que m’apas­si­ona, el tri­atló. Per això vaig dei­xar la natació, per la moti­vació.”

“És el tri­atló de casa i sem­pre ho vols fer bé. Però no em venia de gust, ho vaig dir al meu xicot. Quan van donar la sor­tida em vaig posar com­pe­ti­tiva i vaig gua­nyar. I si ho he acon­se­guit sense entre­na­ment ni moti­vació, com no podré arri­bar a uns Jocs i a tenir nivell?” És el punt d’inflexió que explica sobre el tri­atló de Bar­ce­lona, des del qual es va cen­trar en la dis­ci­plina envol­tada d’un equip for­mat pel seu entre­na­dor i podòleg, entre altres, el 2014. Anna Godoy explica també un epi­sodi, rela­ci­o­nat amb l’actual crisi sanitària: “Em vaig enco­ma­nar perquè algú no s’havia vacu­nat i vaig estar quasi un mes per recu­pe­rar-me: sense con­tacte amb ningú, ni amb la meva pare­lla, i vaig estar quasi con­fi­nada com ara. Lla­vors pen­ses com d’impor­tants són les vacu­nes.” La bar­ce­lo­nina va tenir gal­te­res perquè “es veu que els nas­cuts del 1990 al 94 que estàvem vacu­nats no ho estàvem de manera efec­tiva”. La que seria la ter­cera tri­at­leta en uns Jocs, després de Xavi Llo­bet i Carol Rou­tier, des­taca el paper que ha adqui­rit l’esport en la soci­e­tat actual: “Tot­hom n’està fent a casa i es veu com de bé va física­ment i men­tal. Estar sans i feliços és la millor vacuna.”

Lliçons de vida

L’orga­nit­zació i la pla­ni­fi­cació han mar­cat la vida de Cris­tina Lara, des de ben petita, com explica la velo­cista, tant en l’esport com en els estu­dis que encara manté. “Vaig començar jugant, recordo aquells anys com una diversió i no gua­nyava res. No em pre­o­cu­pava, era feliç i quan em vaig desen­vo­lu­par física­ment vaig començar a gua­nyar. I vaig veure que m’havia de com­pro­me­tre amb l’esport”, recorda, sobre el seu punt de no retorn: “Tenia 15 o 16 anys i la meva vida va pas­sar a ser estu­diar, entre­nar i des­can­sar. No era una ado­les­cent com les altres.” Esforç i sacri­fici són els valors que va apren­dre la velo­cista del FC Bar­ce­lona quan es per­dia viat­ges i fes­tes. “Les nor­mes i la dis­ci­plina que jo mateixa m’impo­sava són el que em va dur a tots els meus èxits”, diu sobre una car­rera estron­cada per un dolor al genoll dret l’estiu pas­sat, amb la clas­si­fi­cació per als Jocs com a objec­tiu. Una lesió que va aca­bar a la sala d’ope­ra­ci­ons fa cinc mesos.

“Per què a mi?” ,recorda sobre la negació amb què afron­tava la situ­ació. “És molt impor­tant accep­tar el que et ve i superar la dinàmica nega­tiva, bus­car alter­na­ti­ves i solu­ci­ons”, diu. I hi afe­geix: “Hi ha aju­des i és molt valent bus­car-les, reconèixer que no estàs bé.” “Em vaig dema­nar a mi mateixa què m’estava ense­nyant la vida. Som més forts que no pen­sem i capaços de superar situ­a­ci­ons com­pli­ca­des”, recorda de la vivència, que li ha ser­vit d’apre­nen­tatge, vàlid també en aquest con­fi­na­ment.