Testimonis de superació

Insistir i persistir

Godoy explica com quan tenia sis anys va començar a nedar i, a setze, va fer el salt al triatló seguint el seu germà, sis anys més gran. “Si ell ho pot fer, jo també”, recorda. Tant el germà com el pare havien fet triatló, però el començament va ser dur. “No havia anat mai en bici i treure’m la por em va costar, encara li tinc molt de respecte”, diu sobre les dues rodes. I de córrer... “Vaig estar sis anys lesió rere lesió, sobretot periostitis, i buscant sempre la manera de continuar amb l’esport que m’apassiona, el triatló. Per això vaig deixar la natació, per la motivació.”

“És el triatló de casa i sempre ho vols fer bé. Però no em venia de gust, ho vaig dir al meu xicot. Quan van donar la sortida em vaig posar competitiva i vaig guanyar. I si ho he aconseguit sense entrenament ni motivació, com no podré arribar a uns Jocs i a tenir nivell?” És el punt d’inflexió que explica sobre el triatló de Barcelona, des del qual es va centrar en la disciplina envoltada d’un equip format pel seu entrenador i podòleg, entre altres, el 2014. Anna Godoy explica també un episodi, relacionat amb l’actual crisi sanitària: “Em vaig encomanar perquè algú no s’havia vacunat i vaig estar quasi un mes per recuperar-me: sense contacte amb ningú, ni amb la meva parella, i vaig estar quasi confinada com ara. Llavors penses com d’importants són les vacunes.” La barcelonina va tenir galteres perquè “es veu que els nascuts del 1990 al 94 que estàvem vacunats no ho estàvem de manera efectiva”. La que seria la tercera triatleta en uns Jocs, després de Xavi Llobet i Carol Routier, destaca el paper que ha adquirit l’esport en la societat actual: “Tothom n’està fent a casa i es veu com de bé va físicament i mental. Estar sans i feliços és la millor vacuna.”

Lliçons de vida

L’organització i la planificació han marcat la vida de Cristina Lara, des de ben petita, com explica la velocista, tant en l’esport com en els estudis que encara manté. “Vaig començar jugant, recordo aquells anys com una diversió i no guanyava res. No em preocupava, era feliç i quan em vaig desenvolupar físicament vaig començar a guanyar. I vaig veure que m’havia de comprometre amb l’esport”, recorda, sobre el seu punt de no retorn: “Tenia 15 o 16 anys i la meva vida va passar a ser estudiar, entrenar i descansar. No era una adolescent com les altres.” Esforç i sacrifici són els valors que va aprendre la velocista del FC Barcelona quan es perdia viatges i festes. “Les normes i la disciplina que jo mateixa m’imposava són el que em va dur a tots els meus èxits”, diu sobre una carrera estroncada per un dolor al genoll dret l’estiu passat, amb la classificació per als Jocs com a objectiu. Una lesió que va acabar a la sala d’operacions fa cinc mesos.

“Per què a mi?” ,recorda sobre la negació amb què afrontava la situació. “És molt important acceptar el que et ve i superar la dinàmica negativa, buscar alternatives i solucions”, diu. I hi afegeix: “Hi ha ajudes i és molt valent buscar-les, reconèixer que no estàs bé.” “Em vaig demanar a mi mateixa què m’estava ensenyant la vida. Som més forts que no pensem i capaços de superar situacions complicades”, recorda de la vivència, que li ha servit d’aprenentatge, vàlid també en aquest confinament.