Quan ho van tancar tot era a la Masella. Va ser l’últim dia que vam esquiar de la temporada. Era un dijous i ens van avisar que el divendres els nens ja no anirien més a escola.

Sí. Ara estem a Calders amb els nens i tinc la mare al costat.

Tot això m’ha agafat just quan m’estava recuperant d’una operació al turmell esquerre. Tampoc podia anar a córrer enlloc. Això sí, m’hauria agradat fer la recuperació com Déu mana, en un centre habilitat. Com que no tinc els mitjans s’està allargant més. De tota manera soc una persona que s’adapta molt a les situacions i aquí a casa ja m’he creat un gimnàs i de quieta no ho estic mai.

Com a mínim faig treball de força una hora al dia. També una estona de gimnàs i bicicleta estàtica amb una aplicació informàtica que és molt divertida i et permet de pedalar força a casa. Ara que es pot sortir estic caminant una hora o una hora i mitja al dia sense deixar de fer l’altra feina.

Bé, aquí no hi ha gaire diferència entre la fase 0 i la fase 1. Estem envoltats de bosc i de corriols. És un municipi de 900 habitants i no trobes gairebé ningú quan surts. No tenim restriccions horàries i estem molt bé. No notarem gaire la diferència. Potser trobem a faltar anar a una terrassa, però no soc una persona a qui agradin gaire les multituds i, per tant, penso que personalment tampoc ho notaré gaire.

Com que m’he operat ja sabia que seria un any inusual i per tant la meva idea era recuperar-me al màxim i poder córrer sense dolor. No sé quan podré tornar a competir i, per, tant m’ho haig d’agafar tot amb calma.

Era una de les poques curses que tenia marcades de l’any. M’hauria agradat molt anar-hi, però tampoc passa res. Crec que això és un avís per a la humanitat. Ens hem de prendre les coses més amb calma, no donar res per segur i intentar fer esport i salut. Els corredors estem, de fet, en la pretemporada i no ens hem d’atabalar gaire.

No soc del gremi i ho desconec, però la que sí que ho agrairà és la natura. Això és un sospir per al planeta Terra, com si la natura s’hagués agafat un descans. La humanitat ha sobreviscut a guerres i pandèmies. Aquesta n’és una més i ens haurem d’adaptar a aquesta situació i ho farem. Hi ha una paraula que m’agrada molt que és resiliència, i l’haurem d’aplicar més que mai per sortir enfortits d’una situació adversa.

Fem moltes reunions telemàtiques, preparem propostes de resolució, fem trobades virtuals, comissions, compareixences. És una feina que no té aturador.

Potser la que més em fa patir és l’Alba Vergés, perquè fa molts de dies que està al peu del canó, a primera línia. Però no és l’única, penso també en Chakir El Homrani i en Miquel Buch, que estan fent una feina ingent a la primera línia de foc. És el que toca ara i nosaltres el que hem de fer és donar-los suport i encoratjar-los, i realment ella, el Chakir i el conseller Buch ho estant donant tot. Són els més visibles perquè estan en els seus departaments, que estan a primera línia de foc, i la feina que fan és ingent. El govern està treballant molt al peu del canó i és, de fet, el que toca, i des d’aquí molts ànims dels que ho seguim cada dia. Estem en contacte amb ells i els encoratgem perquè ens en sortim entre tots.

Doncs sí. Per començar, com sempre dic, això és com un matrimoni malavingut que no té volta de full. Fa temps que es va trencar i el millor que podríem fer és que cadascú anés pel seu costat. Aquest problema es nota encara més en temps de crisi, o d’una pandèmia com aquesta. El govern espanyol ho ha aprofitat per exercir un comandament únic i retallar drets als ciutadans. Hi havia altres mecanismes per actuar, com ara els decrets.

És una pregunta que em fa tothom. No vinc del món de la política, vinc del món de l’esport i soc bombera de professió. El meu pas pel Parlament no me l’esperava perquè la llista va anar corrent per circumstàncies que malauradament són les que són. És una experiència més que estic vivint molt intensament, però el meu món és la muntanya i l’esport.

Doncs sí, en tinc moltes ganes. Ara no puc perquè la feina com a parlamentària no m’ho permet, però espero que quan s’acabi aquesta etapa podré tornar-hi i tancar encara somnis que tinc pendents, com ara expedicions amb les quals avui dia somio. No tinc cap cim predeterminat, però sí que tenim al cap per al futur una expedició en clau femenina amb alpinistes que valen molt la pena.

Estic molt en pau amb el meu esport. Em faltaria potser competir als Estats Units. No hi he estat mai corrent amb un dorsal al pit. Primer, el que vull, és tornar a córrer sense dolor després d’un any i mig sense competicions i després probablement anar a curses que allà són llegendàries de cent milles, com la Hard Rock i la Western States.