El con­fi­na­ment ens va aga­far als Estats Units. En aquell moment no saps què fer; la incer­tesa a vega­des et fa sen­tir por i inse­gu­re­tat, i vam deci­dir aga­far, al més aviat pos­si­ble, un vol i tor­nar cap a Banyo­les. L’experiència de tor­nada va ser molt estra­nya; tots els que érem en aquell vol tornàvem cap a casa i no teníem la cer­tesa d’estar-ho fent bé. En aquell moment els Estats Units esta­ven millor i sabíem que anàvem a un lloc on hi havia un con­fi­na­ment més dur. Al final el que un vol és estar més a prop de casa. Tinc la sort de viure el con­fi­na­ment amb la meva pare­lla, Mario Mola [tres vega­des campió del món de tri­atló]. Ho hem vis­cut prou bé, acos­tu­mats a viat­jar; ens ha ser­vit per des­can­sar, i per­so­nal­ment aquesta atu­rada m’ha anat molt bé.

Les pri­me­res dues set­ma­nes de con­fi­na­ment van ser de des­con­nexió total. De no fer res. Vam arri­bar mig refre­dats, havíem vis­cut dues set­ma­nes molt estres­sants i vam deci­dir que faríem les coses amb més calma. De mica en mica, vam anar intro­duint la bici, amb el rodet, i al cap de dues set­ma­nes vam com­prar una cinta per córrer.

Al final poder sor­tir a fora és una feli­ci­tat enorme. Per a nosal­tres, que estem acos­tu­mats a estar a fora, a anar en bici i a córrer, de cop estar tan­cats dos mesos doncs és un xoc molt fort. El fet de no poder entre­nar-nos a la pis­cina és el que els tri­at­le­tes hem patit més i, com que no depèn de nosal­tres, la situ­ació és més com­plexa. Vam ins­tal·lar una pis­cina des­mun­ta­ble a casa i amb les gomes en sec també hem pogut sal­var una mica la dis­ci­plina.

Sí. No ens agrada dir-ho gaire, perquè la situ­ació és sen­si­ble i no et vols sen­tir supe­rior a ningú, però el fet de poder tenir les faci­li­tats per poder entre­nar-nos, en el meu cas al CN Banyo­les i a l’estany, és d’agrair i es valora molt. No ens sen­tim còmodes dient-ho en veu alta, però és la nos­tra feina.

Han can­viat en volum. Nosal­tres estem acos­tu­mats a entre­nar-nos quasi 30 hores set­ma­nals, i ara la set­mana que hem fet més entre­na­ments han estat 20 hores. Cada set­mana inten­tem fer-ne més, però el volum d’entre­na­ments ha bai­xat molt, també perquè no podíem fer natació.

Estem acos­tu­mats a entre­nar-nos i a des­can­sar a casa. En aquest sen­tit, no ha can­viat gaire. Ara passo més estona amb la família: ajudo a cui­nar i a fer tas­ques a casa.

És una situ­ació per a la qual no estàs pre­pa­rat. Estava començant la pre­pa­ració olímpica. Em tro­bava molt bé de forma i tenia la idea de fer un any molt com­plet pel que fa a entre­na­ments. L’acci­dent em va fer posar el fre de mà i em va aju­dar a valo­rar la vida: el fet de poder cami­nar o tor­nar a moure el braç eren petits èxits que valo­ra­ves molt més. Els meus objec­tius van can­viar i vaig veure que s’ha de ser feliç amb el que un té. No em pene­deixo de com ho vaig viure i sobre­tot de com ho vaig por­tar. No deixa de ser un acci­dent invo­lun­tari, jo crec en el perdó. Ara ho veig tot com una experiència més.

Va ser molt més ràpida del que havien pre­vist els met­ges. El que més em va cos­tar va ser la tor­nada a la com­pe­tició. M’estava entre­nant bé, però el fet de tor­nar-me a sen­tir al mateix nivell i recu­pe­rar la força i tor­nar a tenir les ganes ha estat el que m’ha cos­tat més. Una cosa és entre­nar-te a casa o amb la gent més pro­pera i l’altra és expo­sar-te i inten­tar demos­trar-te a tu i a la gent que ets la mateixa, quan real­ment les cica­trius encara hi són. El meu cap ha can­viat, no és el mateix. La vida m’ha posat a prova tant a mi com a la meva família. Això em va fer mirar la vida amb uns altres ulls.

No estava gens pre­pa­rada. Al desem­bre em va tru­car el selec­ci­o­na­dor amb la intenció d’apun­tar-me a la prova [copa del món de Ciu­tat del Cap]. Ells comp­ta­ven amb mi per al cicle olímpic i això em va fer posar les piles. Vaig deci­dir que era la meva opor­tu­ni­tat per tor­nar a com­pe­tir al màxim nivell, després de per­dre quasi tot un any de punts olímpics, tot i que sabia que encara em fal­tava rodatge. Volia ser als Jocs i no ho havia de dei­xar esca­par. El resul­tat va estar bé, estava con­tenta. Les lesi­ons hi són i jo no era la mateixa, el braç no tenia la mateixa força i, quan es com­pe­teix, es fa con­tra les millors del món. Hi ha molt de nivell en aques­tes pro­ves i estar en aque­lla línia de sor­tida ja era un èxit.

A mi m’ha bene­fi­ciat, ja que en molt pocs mesos havia de demos­trar molt. Tot aquest temps que s’ha gua­nyat juga a favor meu perquè fa que tin­gui més con­fiança, tin­gui més temps per pen­sar les pro­ves que vull fer, pugui con­ti­nuar recu­pe­rant-me i aga­far més forma. Una vegada s’hagi dit el calen­dari de pro­ves pun­tu­a­bles, en par­laré amb el meu entre­na­dor. Vull ser en les pro­ves que puntuïn més i de la millor manera pos­si­ble. Ara mateix, però, tot està atu­rat.