Amb 22 anys, la rider d’Almoster de l’equip internacional Head Snowboards, Núria Castan, s’ha fet un nom en el surf de neu d’estil lliure i s’ha consolidat entre les quatre millors del món del selectiu Freeride World Tour (FWT), l’elit de les elits d’un esport minoritari més preponderant en altres països com Àustria o França. Castan, que en l’àmbit econòmic en fa prou “cobrint costos” amb els seus patrocinadors, ha acabat quarta la general d’una modalitat de desnivells esfereïdors que poden arribar “al 45 o el 50 per cent”. L’èxit en el seu debut li garanteix una de les quatre llicències per al 2021. A més, li va atorgar el bitllet per competir en la 2020 Xtreme Verbier, la prova final reservada a les quatre millors. “Quan ja estàvem a Chambery pujant el 13 de març ens van dir que s’havia suspès pel coronavirus, una llàstima perquè era la 25a edició d’una de les proves més emblemàtiques de la disciplina i que s’havia de fer al Bec de Roses, tot i que primer de tot és la seguretat”, explica Castan, que ara resideix a Benasc i que aprofita per avançar el projecte de carrera de disseny gràfic, relacionat amb el canvi climàtic –“Els incendis a Austràlia, les inundacions i ara el coronavirus, no sé què serà el següent. Potser estic massa sensibilitzada amb el tema...”

A la gran final l’havien d’acompanyar la francesa campiona del món Marion Haerty, l’australiana Michaela Davis-Meehan i la nord-americana Erika Vikander. El freeride (esquí forapista) és un estil extrem que es disputa sobre neu pols i en què l’esportista tira la seva pròpia traçada. “Els jutges valoren la dificultat, el ritme, la fluïdesa en la baixada”, precisa. El 2021 tindrà l’avantatge “de conèixer les cares de les muntanyes, que habitualment es repeteixen.” Abans de la prova, no s’hi pot pujar. “Només podem observar amb uns prismàtics.”

Set podis en la categoria júnior, inclòs un subcampionat del món (2014) i una tercera posició mundial (2013), la van catapultar el 2016 al Freeride World Qualifier. El 2019 va ser segona, mantenint les possibilitats de classificar-se per al FWT fins a l’última prova de quatre estrelles a Obergurgl (Àustria), que no es va disputar: “Més de vuitanta centímetres de neu. Van bombardejar la cara perquè hi havia risc d’allau i després era molt perillós. Està clar que estic de pega amb les proves finals.”

El triomf al Remarkables de quatre estrelles de Nova Zelanda –país on ja fa quatre anys que passa els estius– li va obrir la porta: “Em van donar una wild card per competir al Japó amb només una setmana de temps.” Va ser cinquena i sisena i última al Canadà. Assaboriria per primer cop el podi a l’estació d’Ordino Arcalís (Andorra) quan va acabar segona, una fita històrica. Mai abans cap catalana ni cap rider de l’Estat havia pujat al podi del FWT. “Vaig sortir penúltima i vaig superar Haerty, campiona de les proves anteriors. Va ser una sensació brutal malgrat que la darrera participant em va guanyar, però ja sabia que era primera o segona. M’havia imposat aparcar l’estrès i disfrutar. A Andorra m’hi sento com a casa”, subratlla. A Fieberbrunn (Àustria) va tancar el circuit amb un cinquè lloc.