Després de l’experiència amb Tunísia això ha de ser un pas endavant. És una selecció amb un gran potencial però és cert que en els últims anys està molt lluny dels llocs importants. No ha disputat dos dels tres últims mundials. Amb això està tot dit. És un repte il·lusionant però soc conscient que serà difícil compaginar-ho amb el càrrec d’entrenador a Chartres.

Afortunadament la federació m’ha transmès que no hi ha pressa pels resultats. El que volen és un canvi de model i això requereix temps, no es pot fer d’un dia per l’altre i menys amb una selecció amb la qual no treballes dia a dia. Aquí hi ha una feina paral·lela a fer de formació amb els tècnics, de reunions, d’acordar models de joc, de treballar amb els clubs d’allà, ja no pels jugadors internacionals, que la majoria estan fora, sinó pels juvenils i els júniors. La idea és que en tres o quatre anys hi pugui haver un relleu generacional i que els jugadors que arribin a l’absoluta ho facin amb una base de treball diferent de la que tenen ara.

El principal punt fort és que tenen jugadors boníssims, com el mateix Nenadic, que va ser l’MVP de la Champions el 2019 però que no juga amb la selecció. S’ha de veure per quins motius, si és una decisió del jugador o de l’entrenador. El punt feble és que manca l’ordre o la disciplina de treball col·lectiu.

Ara estan molt per sobre. Han construït una estructura i tenen una forma de treballar que els ha permès tenir èxit. A Sèrbia són conscients que s’han estancat i que estan molt lluny d’aquell equip que tenien a finals dels noranta o principis dels 2000, per no parlar de l’antiga Iugoslàvia.

Si estan competint a un alt nivell és un avantatge. Ara mateix a la lliga sèrbia només hi ha dos equips, el Voivodina i l’antic Metaloplastika, que no passen mai de la fase prèvia de la copa EHF perquè tots els jugadors bons estan fora. És una de les coses que volem estudiar, si és un tema d’instal·lacions, que no s’entrena prou o simplement que els jugadors marxen perquè la situació econòmica al país no els permet dedicar-se a l’handbol com a professionals.

No com a entrenador, perquè continuaré a França, però sí en els models de joc. Com a segon entrenador vull portar una persona que conec, però això encara no està tancat. Ells volen lògicament que hi hagi molta presència de gent del país perquè d’aquí un temps, quan jo marxi, cal que quedi una estructura ja formada amb el nou model.

S’ha invertit la situació perquè abans trobàvem tècnics serbis a tot arreu. Fins i tot la selecció espanyola va tenir Branislav Pokrajac. Hi ajudava els èxits que tenien els seus equips i també per la facilitat per aprendre llengües de diferents països. Han tingut, a més, grandíssims jugadors en tots els esports col·lectius per la seva manera de fer i ara això ha canviat. En els últims deu anys els entrenadors catalans i espanyols hem hagut de marxar en certa manera perquè ningú a l’Asobal ens ha ofert les mateixes condicions econòmiques que hi ha a fora. Amb tot sempre dic que quan s’obre i hi entres has de demostrar la capacitat de tenir èxit. Entre els anys 2018 i 2020 totes les competicions continentals de seleccions han estat guanyades per entrenadors espanyols.

La gestió d’un entrenador no és només l’actitud en un partit sinó la preparació de l’estratègia i els entrenaments. Posats a citar exemples molt clars podríem dir que una banda tindríem Talant Duixebàev i per l’altra Jordi Ribera com a entrenadors d’èxit que són absolutaments diferents a la pista. El caràcter d’un entrenador no fa que hagi de tenir més o menys èxit, sinó la seva feina. Amb tot, no em desagrada l’expressivitat clàssica dels entrenadors balcànics. Prefereixo haver de calmar un jugador a la pista que no haver-lo d’empènyer tota l’estona.

A la Bundesliga encara omplen més pavellons però la nostra lliga està molt ben estructurada professionalment, no només en l’àmbit esportiu.

Que cada partit és un espectacle només per la manera com l’organitzen. Molts entrenadors ens hem queixat que a l’Asobal no es van aprofitar els bons anys del Portland, Valladolid, Barça, Ciudad Real i Bidasoa. No es va crear una estructura al voltant que hi donés suport. Aquí, en canvi, vaig quedar sobtat que des de la primera setmana del confinament cada dilluns hem estat fent reunions de tots els entrenadors de la lliga en què s’han posat en comú les informacions que arribaven, els nous calendaris, quan podríem començar, els problemes contractuals, etc. Hi ha una unitat a l’hora de treballar. En l’organització és on veig una grandíssima diferència entra la lliga francesa i l’espanyola.

Com que en tots els clubs els jugadors no fan una altra cosa, el nivell físic dels equips és molt gran. A l’Asobal encara hi ha jugadors que entrenen i treballen i també alguns entrenadors, que tenen altres feines.

A Adrià Figueras el vaig tenir al Barça B i també m’hauria agradat portar-lo però el Nantes és un equip amb molts més recursos econòmics i allà podrà jugar la Champions.