Abans feia gimnàstica rítmica i artística a Bellcaire. Llavors ens vam traslladar a Girona i vaig haver de pensar en un nou esport. De petita ja veia a la televisió les competicions d’atletisme i jo també ho volia fer. Amb vuit anys, doncs, em vaig apuntar al GEiEG.

No és una cosa que només triï l’atleta, sinó que es consensua amb l’entrenador. En aquella edat no ets gaire conscient, però intueixes què és el que et pot anar millor i, sobretot, agradar més. Reunia un conjunt d’habilitats que, juntament amb el meu físic i amb el fet que m’agradava, van acabar d’inclinar-me cap aquí.

Em va costar molt perquè soc una persona molt dinàmica i m’agrada molt sortir i cansar-me de valent. Vaig anar al poble on tenia els pares i els avis i vaig veure que durant un temps no podria entrenar-me amb normalitat. Al principi mantenia la motivació perquè ens entrenàvem amb el grup a través de videotrucada, però al cap de tres setmanes vaig abaixar els braços veient que m’entrenava confinada i no trobava el meu rendiment habitual. Vaig intentar descansar de l’atletisme.

L’entrenador, Toni Mayoral, ens passava entrenaments adaptats a la velocitat, però era complicat practicar la potència de sortida. Normalment treballem amb més quilos que el nostre propi cos i moltes vegades no teníem el material per fer-ho.

He descobert que necessito l’esport per viure. També m’ha servit per redescobrir altres esports que possiblement no hauria practicat tant i això m’ha agradat. Per exemple, la bicicleta o anar a córrer per la muntanya. T’adones que amb els recursos que tens a casa feies exercicis que no t’hauries imaginat mai, com per exemple pujar i baixar escales o agafar garrafes d’aigua. El fet d’estar tancada em va fer veure que necessito la socialització i el contacte amb els companys i l’entrenador durant els entrenaments.

Va ser brutal. És una sensació d’adrenalina que t’envaeix tot el cos. Ho tenia com un objectiu personal, un repte, però mai m’hi vaig capficar. És una cosa que vas a buscar però tampoc t’ho esperes. En el moment que ho vaig veure al marcador em vaig emocionar i vaig plorar. Acabava de fer una temporada molt bona, amb constància als entrenaments, amb una bona dieta, mentalment preparada i tot es va ajuntar amb la meva motivació. No tries el dia, sinó que tan sols arriba i passa.

Crec que puc baixar més. Però també sé que això comporta un sacrifici, un entrenament, una constància... Estic segura que podria baixar, però ho hauria de posar a la balança personal i veure què suposaria.

Quan fas una temporada bona t’ho planteges i és una motivació. Potser uns Jocs no, però algun campionat internacional potser sí. Amb el confinament m’he desinflat una mica i no estic tan motivada com abans. Però mai se sap.

Costa molt. Sembla fàcil però no ho és. Tothom veu com una cosa idíl·lica el fet de compaginar la feina i l’esport, però hi ha un esforç al darrere de tot això molt gran. Molts dies és un sacrifici i això costa molt de suportar. Jo ara no prioritzo l’atletisme, el tinc més com una afició, però sí que hi ha vegades que et planteges dedicar-t’hi més per assolir noves fites. Sempre he buscat un equilibri entre els objectius laborals, personals i atlètics. Ho vull fer seguir tot. Però sobretot prioritzo estar bé amb mi mateixa.