Un llegat colossal

La bio­gra­fia de Josep Lluís Vila­seca (Bar­ce­lona, 1930), mort la mati­nada d’ahir als 90 anys, és gai­rebé ina­bas­ta­ble. El diri­gent va publi­car les seves pròpies memòries escri­tes de bra­cet amb l’escrip­tor Genís Sinca el 2014: Que consti en acta. Pel que explica en el lli­bre i en dues entre­vis­tes en aquest diari el 2014 i el 2017 la història de l’esport i la política a Cata­lu­nya no s’ente­nen sense ell.

Vila­seca va començar a fer-se cone­gut en l’àmbit espor­tiu quan va ser direc­tiu del Barça amb Agustí Mon­tal (1969-77), una etapa en què no es va mos­se­gar la llen­gua per defi­nir com era trac­tat el club català en plena dic­ta­dura: “Els arbi­trat­ges eren un escàndol, feien esgar­ri­far, i ningú ho veia per la tele­visió. Ber­nabéu ho tenia tot con­tro­lat.” Després va dei­xar empremta en el fut­bol inter­na­ci­o­nal. La seva pre­sidència en la comissió jurídica i de dis­ci­plina de la UEFA va por­tar can­vis impor­tants, com ara la intro­ducció del vídeo per repas­sar les acci­ons polèmiques, en aquell moment tota una revo­lució.

El dis­seny que Vila­seca va aca­bar com­ple­tant en l’esport català no l’hau­ria pogut fer en soli­tari. Va ser esco­llit espe­ci­al­ment per a aquesta missió per Jordi Pujol. La seva relació amb el pre­si­dent va començar en plena lluita anti­fran­quista. Vila­seca va ser l’home que va des­ple­gar el traspàs de les com­petències d’esports a la Gene­ra­li­tat cre­ant les actu­als fede­ra­ci­ons cata­la­nes i, a par­tir d’aquí, la pri­mera llei de l’esport.

El traspàs efec­tiu de la gestió espor­tiva de Madrid al govern es va fer l’agost del 1980. “Sense ni un ral”, recor­da­ria. “Vam començar des de zero. No teníem res, només la com­petència.” El procés, expli­cat pel mateix Vila­seca, va ser el següent: pri­mer crear les fede­ra­ci­ons cata­la­nes i eli­mi­nar les pro­vin­ci­als –“ingo­ver­na­bles”– tot i que molts s’hi van opo­sar total­ment. Va des­ti­tuir, de fet, el dele­gat a Girona de la fede­ració de fut­bol, Pau Gar­cia Cas­tany, perquè es negava a con­ver­tir-se en el dele­gat del govern català. “La ida que tenien a Madrid en aquell moment era que això de la Gene­ra­li­tat dura­ria cinc mesos.” Al final les comu­ni­tats autònomes aca­ba­rien copi­ant el model de Vila­seca al peu de la lle­tra.

Josep Lluís Vila­seca va ser, a més, l’home de la Gene­ra­li­tat en el comitè orga­nit­za­dor dels Jocs (COOB). Va viure tot el procés d’elecció i d’orga­nit­zació dels Jocs en pri­mera per­sona. En dife­rents oca­si­ons va expli­car que tant ell com Pujol van ante­po­sar sem­pre els interes­sos de Bar­ce­lona i Cata­lu­nya als del par­tit perquè els Jocs fos­sin un èxit. No va ama­gar tam­poc que sense Sama­ranch aque­lla aven­tura no hau­ria tirat mai enda­vant. “Ell va llui­tar per por­tar els Jocs Olímpics a Bar­ce­lona perquè es volia redi­mir del seu pas­sat fran­quista”, adme­tia Vila­seca, que sem­pre havia con­si­de­rat que “no s’ha fet justícia” a l’esforç del pre­si­dent del COI per por­tar els Jocs a la seva ciu­tat. “I també s’hi jugava molt, perquè si Bar­ce­lona no hagués gua­nyat, la seva car­rera com a pre­si­dent del COI s’hau­ria aca­bat. Tot­hom sabia que era la seva aposta per­so­nal.”

Vila­seca va viure en pri­mer per­sona la bata­lla per por­tar els Jocs a Bar­ce­lona i que va tenir lloc en una ciu­tat que conei­xia molt bé: Madrid. “Abans del 1982 allà tenien claríssim que no es farien mai uns Jocs a Bar­ce­lona. El seu secre­tari gene­ral, Jesús Her­mida, em va dir per­so­nal­ment que no li parlés més d’aquest tema.”

Vila­seca va par­ti­ci­par direc­ta­ment en la cre­ació d’un dels grans actius dels Jocs, el CAR de Sant Cugat: “Era ver­gonyós que havent estat nomi­nats no hi hagués cap cen­tre d’alt ren­di­ment. Vam com­prar l’edi­fici i vaig anar a Madrid amb un con­veni en què ho pagàvem tot a mit­ges.” Aquest con­veni encara és vigent. El 2017 se li va fer un home­natge amb motiu del trentè ani­ver­sari del cen­tre. Des de lla­vors el cen­tre s’ano­mena ofi­ci­al­ment CAR Josep Lluís Vila­seca.

El diri­gent, és clar, també es va veure immers en les nego­ci­a­ci­ons per la presència del català en les cerimònies i altres aspec­tes deli­cats. “La tria del pro­jecte de la cerimònia d’inau­gu­ració, per exem­ple. Hi havia el del Bas­sat i un altre amb un toc més espa­nyo­lista, amb toros i tot això, que no era ade­quat al nos­tre tarannà. Aquell dia jo pre­si­dia el comitè exe­cu­tiu i em vaig plan­tar.”

Dis­tin­ci­ons

En va tenir de diver­ses, entre els quals la Creu de Sant Jordi (2002), l’orde de mèrit de la UEFA (2007) i la meda­lla d’or de la ciu­tat de Bar­ce­lona al mèrit espor­tiu.

A banda de tota una vida dedi­cada a la política i la direcció espor­tiva Vila­seca també va ser dipu­tat al Par­la­ment per CiU (1995-97), pre­si­dent de l’asse­gu­ra­dora Agru­pació Mútua (1997-2006) i mem­bre del COE.