Un llegat colossal
Mor als 90 anys Josep Lluís Vilaseca, l’home que va dissenyar l’estructura de l’esport a Catalunya tal com la coneixem
Va ser clau en l’èxit dels jocs de Barcelona no només en l’organització sinó en la creació del CAR, que ja porta el seu nom
La biografia de Josep Lluís Vilaseca (Barcelona, 1930), mort la matinada d’ahir als 90 anys, és gairebé inabastable. El dirigent va publicar les seves pròpies memòries escrites de bracet amb l’escriptor Genís Sinca el 2014: Que consti en acta. Pel que explica en el llibre i en dues entrevistes en aquest diari el 2014 i el 2017 la història de l’esport i la política a Catalunya no s’entenen sense ell.
Vilaseca va començar a fer-se conegut en l’àmbit esportiu quan va ser directiu del Barça amb Agustí Montal (1969-77), una etapa en què no es va mossegar la llengua per definir com era tractat el club català en plena dictadura: “Els arbitratges eren un escàndol, feien esgarrifar, i ningú ho veia per la televisió. Bernabéu ho tenia tot controlat.” Després va deixar empremta en el futbol internacional. La seva presidència en la comissió jurídica i de disciplina de la UEFA va portar canvis importants, com ara la introducció del vídeo per repassar les accions polèmiques, en aquell moment tota una revolució.
El disseny que Vilaseca va acabar completant en l’esport català no l’hauria pogut fer en solitari. Va ser escollit especialment per a aquesta missió per Jordi Pujol. La seva relació amb el president va començar en plena lluita antifranquista. Vilaseca va ser l’home que va desplegar el traspàs de les competències d’esports a la Generalitat creant les actuals federacions catalanes i, a partir d’aquí, la primera llei de l’esport.
El traspàs efectiu de la gestió esportiva de Madrid al govern es va fer l’agost del 1980. “Sense ni un ral”, recordaria. “Vam començar des de zero. No teníem res, només la competència.” El procés, explicat pel mateix Vilaseca, va ser el següent: primer crear les federacions catalanes i eliminar les provincials –“ingovernables”– tot i que molts s’hi van oposar totalment. Va destituir, de fet, el delegat a Girona de la federació de futbol, Pau Garcia Castany, perquè es negava a convertir-se en el delegat del govern català. “La ida que tenien a Madrid en aquell moment era que això de la Generalitat duraria cinc mesos.” Al final les comunitats autònomes acabarien copiant el model de Vilaseca al peu de la lletra.
Josep Lluís Vilaseca va ser, a més, l’home de la Generalitat en el comitè organitzador dels Jocs (COOB). Va viure tot el procés d’elecció i d’organització dels Jocs en primera persona. En diferents ocasions va explicar que tant ell com Pujol van anteposar sempre els interessos de Barcelona i Catalunya als del partit perquè els Jocs fossin un èxit. No va amagar tampoc que sense Samaranch aquella aventura no hauria tirat mai endavant. “Ell va lluitar per portar els Jocs Olímpics a Barcelona perquè es volia redimir del seu passat franquista”, admetia Vilaseca, que sempre havia considerat que “no s’ha fet justícia” a l’esforç del president del COI per portar els Jocs a la seva ciutat. “I també s’hi jugava molt, perquè si Barcelona no hagués guanyat, la seva carrera com a president del COI s’hauria acabat. Tothom sabia que era la seva aposta personal.”
Vilaseca va viure en primer persona la batalla per portar els Jocs a Barcelona i que va tenir lloc en una ciutat que coneixia molt bé: Madrid. “Abans del 1982 allà tenien claríssim que no es farien mai uns Jocs a Barcelona. El seu secretari general, Jesús Hermida, em va dir personalment que no li parlés més d’aquest tema.”
Vilaseca va participar directament en la creació d’un dels grans actius dels Jocs, el CAR de Sant Cugat: “Era vergonyós que havent estat nominats no hi hagués cap centre d’alt rendiment. Vam comprar l’edifici i vaig anar a Madrid amb un conveni en què ho pagàvem tot a mitges.” Aquest conveni encara és vigent. El 2017 se li va fer un homenatge amb motiu del trentè aniversari del centre. Des de llavors el centre s’anomena oficialment CAR Josep Lluís Vilaseca.
El dirigent, és clar, també es va veure immers en les negociacions per la presència del català en les cerimònies i altres aspectes delicats. “La tria del projecte de la cerimònia d’inauguració, per exemple. Hi havia el del Bassat i un altre amb un toc més espanyolista, amb toros i tot això, que no era adequat al nostre tarannà. Aquell dia jo presidia el comitè executiu i em vaig plantar.”
Distincions
En va tenir de diverses, entre els quals la Creu de Sant Jordi (2002), l’orde de mèrit de la UEFA (2007) i la medalla d’or de la ciutat de Barcelona al mèrit esportiu.
A banda de tota una vida dedicada a la política i la direcció esportiva Vilaseca també va ser diputat al Parlament per CiU (1995-97), president de l’asseguradora Agrupació Mútua (1997-2006) i membre del COE.
La primera pedra del Circuit
Vilaseca també va ser el primer home del govern, a petició de Pujol, que es va reunir el 1988 amb l’històric president del RACC Sebastià Salvadó per començar a buscar terrenys i la fórmula per pagar un gran circuit de F1 i motociclisme. Tres anys després s’inauguraria el Circuit de Catalunya, una altra fita de l’esport català.