El gran mur del Liceo
Hoquei sobre patins. Carles Grau (Lloret, 1990) és el porter del líder de l’OK Lliga i hi excel·leix després d’haver progressat “en l’etapa al Porto”
Onze gols encaixats en nou partits. Dues faltes directes en deu intents dels rivals. Un penal de cinc. No hi ha cap dubte que Carles Grau (Lloret, 1990), el porter menys golejat de l’OK Lliga, passa un moment dolç a la porteria del Liceo, el flamant líder, amb 9/9, i que té a prop, a un triomf, igualar el seu propi rècord d’arrencada signat el curs passat i en la temporada 1991/92. El Liceo, tradicionalment paradigma de la pólvora i que tampoc no és coix en aquest sentit –5,7 gols per partit–, signa, a més, el seu millor inici defensiu. Grau, el gran de la nissaga, és el segon jugador més veterà del Liceo, rere un altre gironí, el nouvingut Jordi Adroher (38), i aspira a eixamplar el palmarès. “Va ser una sorpresa poder comptar amb Adroher i tothom està molt content. Ja veurem on arribem, però les sensacions són molt bones. Fitxar un jugador que ho ha guanyat tot ha estat una injecció de moral”, reflexiona el selvatà, que segueix la contextualització: “La consigna és estar concentrats. No pensem a llarg termini, seria un error, tot i que tampoc no ens amaguem i sabem que l’equip està fet per intentar guanyar algun títol. Sabem que per guanyar una lliga contra el Barça t’ha de sortir tot molt rodó perquè perdrà pocs punts. Guanyar al Palau ens va enlairar. Cap de nosaltres hi havia guanyat, alguns hi havíem empatat. Però no canvia res.”
Format al Lloret i al Barça –va anar convocat amb el primer equip a Sitges sense debutar–, es va foguejar en una experiència enriquidora al Vendrell de Guillem Cabestany, amb debut en l’OK Lliga, capricis del destí, contra el Liceo (2010/11). Al Vic –cinc temporades tot i un inici complicat en què admet que va tenir “un punt de sort” quan no el van fer fora–, va establir un rècord d’imbatibilitat de 170 minuts i 24 segons en la lliga, batut posteriorment per Gerard Camps, llavors al Vilafranca –179 minuts i 58 segons–, i Aitor Egurrola (Barça), amb 200 minuts. Cabestany el va fitxar per jugar al Porto. “Ja no soc el mateix que el de Vic. A Porto em vaig fer més porter tècnicament. Vaig fer el saltet que em faltava després d’entrenar-me amb vuit figures. I quan veig imatges de l’últim any a Vic, quan vam guanyar la copa, me n’adono que hi ha coses que ara no faria. Sempre dic que soc qui soc gràcies al tècnic Ferran Pujalte, però potser em faltava aquell punt de professionalisme. Haver jugat partits del màxim nivell com finals de copa i de lliga europea, encara que les hagi perdut, m’ha millorat, i tant el curs passat com l’actual, les coses a l’OK Lliga m’estan anant molt bé.” Qualifica d’imprescindible la simbiosi entre el bloc i el porter: “Malgrat la millora, és clar que els pocs gols que hem encaixat són la conseqüència de la confiança mútua entre la defensa i el porter.”
Avui, contra el seu germà Àlex
Mai no havia coincidit amb cap dels seus germans fins que es va incorporar el curs passat, junt amb Marc (1995), al Liceo. El davanter va tenir un any ben reeixit, amb 34 gols en 25 jornades, i va ser el segon màxim artiller de l’OK Lliga. Aquest curs en du 8. Tots dos tindran avui al davant a Riazor (20.45 h) Àlex Grau (Girona), el bessó de Marc. Juntament amb el recentment retirat Lluís, nascut el 1993, els bessons van formar un trio de germans titulars al Lloret. “És especial jugar contra un germà, tot i que ho va ser més l’any passat quan ens vam enfrontar al Lloret, el nostre club de tota la vida. La meva mare diu que no veurà el partit perquè es posa histèrica. Amb el meu germà sempre diem que no ens regalarem res, per treure ferro. Volem seguir a dalt i espero que el Girona jugui la copa. Tenen equip per lluitar pel cinquè o el sisè lloc.” Carles va estudiar farmàcia seguint la tradició familiar, Lluís té estudis de fisioteràpia i osteopatia i els bessons són odontòlegs. Sempre han tingut clar que “abans de tot hi ha els estudis”.