És complicat fer un balanç. Hi ha hagut coses bones i coses dolentes. En alguns aspectes ha estat positiu. De vegades l’adversitat et fa ser millor, però també ha estat bastant dolent en el sentit que per culpa de la pandèmia vivim uns temps complicats tant amb la família com en el tema esportiu, en què la vida quotidiana se’ns ha complicat, a partir de l’ajornament inesperat dels Jocs. Allò que ningú no pensava que podria passar, ha succeït. Ha estat un any amb moltes traves del qual hem d’aprendre molt.

Pels temps que corren, per dir-ho així, i en les condicions que vam tenir, perquè cada país és un món i les restriccions i les possibilitats d’entrenament van ser diferents, la valoració és molt positiva. Tot i no sentir-nos del tot preparades, vam poder lluitar per les medalles, gairebé vam defensar l’or de l’edició anterior. No va ser suficient per revalidar el títol, però tampoc no va estar malament.

En un any tan complicat, és agraït que des de fora et reconeguin la feina, l’esforç que, realment, porto fent des de fa molts anys. El reconeixement ha arribat en el millor moment perquè ha estat un any difícil en què potser dubtes de si fas el que t’agrada, i que t’ho valorin t’ajuda a refermar-te en la idea que ho fas perquè t’agrada.

Tots els esports són durs. Pel que he viscut del rem puc dir que és un esport molt dur perquè requereix molta dedicació, moltíssim sacrifici i, ara mateix, no té la recompensa que es mereix. Ho fas per vocació perquè t’agrada i perquè disfrutes. No ho fas pel suport o la valoració que tindràs de fora, perquè no la tindràs. Fa anys que lluito perquè això canviï, però és un esport minoritari i això ho fa encara més dur. Sempre tens la sensació que tot i fer-ho amb moltes ganes, sempre lluites contra corrent.

Exacte. Soc conscient que les empreses busquen un retorn. Un patrocini no és res més que un vot de confiança d’una gent que creu en el que fas. Evidentment, hi ha d’haver reciprocitat i en soc conscient. I també que busquen notorietat en les xarxes socials, però no seria sobrer que de tant en tant tinguessin en compte que treballem de valent. No tenim recursos com poden tenir el futbol o altres esports. Hem d’obtenir resultats amb poques o mínimes condicions. Aquest és el problema que arrosseguen tots els esports minoritaris. Per això no m’esperava el guardó i espero que doni una mica de visibilitat al rem.

Soc conscient del país en què visc i les condicions que hi ha, i entenc que ara no és el millor moment, tot i que remarco la desigualtat. Nosaltres sempre som els últims de la cua.

Jo sola. Vaig demanar ajuda per fer un dossier i un currículum per fer entendre el nostre esport i perquè poguessin simpatitzar amb la meva causa, fer un toc de fe. Que et diguessin: no ho solem fer, però aquesta noia ho val. Ja no és que et diguin que no, de vegades ni et responen. Per exemple, hem demanat ajuda a marques de productes solars, per a la protecció de la pell. Son productes de preu elevat. Quan t’hi adreces, el primer que et demanen és el teu compte d’Instagram i et diuen que miraran els tus valors.

No t’ho diuen tan obertament, però probablement. Jo tinc poc més de 2.000 seguidors, i què he de fer per promocionar-me? Si una dona no ensenya mig cul o fotos similars, no puja el nombre de seguidors, ja m’entens. I això no m’interessa perquè ho trobo una degradació de la persona i no ho trobo professional. I al final, és l’únic que ven. No hi tinc res a fer. El meu entrenador del club que va anar als Jocs d’Atlanta, el David Morales, m’explica que just la mateixa marca de productes solars a ells sí que els va ajudar en una època en què no hi havia xarxes socials. Abans es valorava l’esforç dels esportistes. És molt frustrant que et valorin només pels seguidors a les xarxes. És un peix que es mossega la cua i ningú no es preocupa per posar-lo a les televisions, per exemple. Els familiars de vegades ja tenen problemes per veure’t competir a distància.

Fa pocs dies vaig signar un contracte de patrocini amb l’Ajuntament d’Amposta. He hagut d’apel·lar i demanar a casa que m’ajudin, perquè són els de casa els únics que em valoren, i són conscients de l’esforç. És el primer que signem. Com a esportista he anat evolucionant. Fins ara he estat una esportista de finals, però el meu objectiu és ser una esportista de lluitar constantment per les medalles i per fer-ho necessito més mitjans. Qui més pressupost té, mes mitjans té i qui té més mitjans, aconsegueix més medalles. Això funciona així. En els últims anys, m‘he adonat d’això. No he trobat ajut extern i he acabat recorrent a l’Ajuntament. Tenim la beca del pla ADO, sempre supeditada als resultats. Sense aquest ajut molts esports minoritaris desapareixerien.

No et diria que plorar d’alegria, però em va crear una calidesa interior que no podria explicar-la amb paraules. És la grandesa de viure en un poble. Són els moments en què m’encanta haver-me criat en un poble. Si fos d’una gran ciutat això no ho podria viure. Va ser molt bonic veure que la gent, alguns del quals no conec, em seguia en una plaça tan plena on he viscut tota la vida i que tots estiguessin allí nomes per mi. Quan vaig veure el vídeo em va fer igual de feliç que la mateixa competició.

Vaig estudiar quatre anys un equivalent al CAFE o l’antic INEF a la Universitat d’Ohio State amb una beca. És una carrera en la qual es té molt en compte la promoció de la salut de la societat a través de l’esport. Vaig viure en unes condicions increïbles. Això també ha provocat que m’hagi tornat més exigent perquè veus el que tenen. Veus el potencial que té una universitat i és, dit en termes col·loquials, per flipar. La beca incloïa els estudis, l’allotjament, el menjar i, a més, augmentaven la beca anualment perquè tinguéssim diners per a coses secundàries com l’oci i l’entreteniment. Ells ens feien estudiar i també volien que donéssim el cent per cent esportivament, però també eren conscients que tot l’esforç necessita la seva recompensa i ens donaven una paga per al nostre benestar.

Allí només parlava en anglès, ja no el traduïa i fins i tot l’utilitzo a vegades en els meus somnis. En català em comunicava amb la meva família. El castellà no el feia servir. L’anècdota graciosa és que quan algun cop em vaig trobar una persona i vaig haver de parlar en castellà, no em sortia, havia eliminat el xip del castellà i em va costar molt per la falta de pràctica. Ara ja torno a dominar els tres idiomes.

Sí, la fruita i la verdura no tenia el mateix gust que la de casa. M’agrada molt el producte de proximitat. Vaig entendre per què utilitzen tantes salses.

Vaig anar al mundial juvenil i em va venir a veure el típic scouting nord-americà. Vaig tenir ofertes també d’altres universitats i vaig optar per Ohio State. Fins ara ha esta la millor decisió que he pres a la vida. Fer uns estudis en un nivell d’entrenament increïble. He pogut fer els estudis en quatre anys, cosa que aquí seria molt difícil, compatibilitzant-ho amb l’esport d’alt rendiment. També he acabat un màster.

Lluitar per la medalla. Vaig ser finalista, vam quedar sisenes a Rio 2016. Però a mi m’agradaria i estem entrenant-nos per lluitar amb les millors. Volem ser millors, estar al davant.

Nova Zelanda, Canadà, Austràlia, els EUA i potser també Itàlia o Romania. Tot depèn. Perquè hi ha potències que canvien el bot.

Quan els van suspendre, el món em va caure al damunt. Planifiques un rendiment a quatre anys vista i un cinquè any trastorna els plans. Sempre poso el mateix exemple. Si un cotxe té benzina per fer 300 quilòmetres i de cop, amb el mateix dipòsit i el mateix combustible, et diuen, ara en seran 100 més, et comencen a tremolar les cames i penses que no arribaràs. En el nostre cas en particular en què no fa massa temps que estem juntes, és millor. Una vegada fas l’anàlisi, te n’adones. I, sincerament, l’anàlisi el va fer la meva companya Virginia, que em va fer obrir els ulls. De fet, és el millor que ens podia passar. En un any, podem millorar.

Sí, però molt diferents. Som pols oposats. Ella és una noia molt tranquil·la i jo soc un sac de nervis. Congeniem, òbviament, en l’aspecte de treballar de valent, de la perseverança. Per això som esportistes d’elit. Quant a caràcter som blanc i negre i de vegades ens costa entendre’ns, i per això el temps afegit també ens donarà beneficis en aquest aspecte.

No ho sé. Tinc moltes ganes de seguir, però si decideixo anar a París 2024 m’hi plantaré amb 30 anys, i hauré d’accedir al món laboral sense experiència i amb només un calaixet d’estalvis. Ara no és el moment d’analitzar-ho, però quan acabi Tòquio caldrà prendre una decisió. Decidiré si em ve de gust o si no em ve de gust i si realment em farà feliç. Ara ja estic explorant opcions laborals per tenir una idea. M’agradaria seguir però s’han de donar les condicions. Nosaltres vivim dia a dia.