El mundial guanyat l'any passat a Mendrisio serà el què acabarà fent justícia a la carrera de Cadel Evans. Quan en el futur s'analitzi la seva trajectòria es veurà que el seu nom figura de manera recorrent entre les places d'honor, però també que el seu palmarès és massa pobre en comparació amb els rivals contemporanis. Sense anar gaire lluny, l'australià ha estat capaç de ser líder en les tres últimes grans voltes, la Vuelta, el Giro i el Tour, però només durant una jornada i acaparant un protagonisme ínfim en comparació amb els guanyadors finals: Alejandro Valverde, Ivan Basso, i Alberto Contador o Andy Schleck –a aquestes altures, que el Tour pugui tenir un altre campió sembla quelcom més que un miracle–. A Mendrisio, però, va tenir el dia, cosa que no ha passat en cap de les jornades decisives de les tres principals competicions per etapes –quan s'ha trobat bé, o no era un dia decisiu o ja era massa tard– i va atacar amb tota la fúria de qui es negava a esdevenir una nova versió de Raymond Poulidor. Al contrari que el francès, que va tenir la mala sort de coincidir amb dos monstres com Jacques Anquetil i Eddy Merckx, Evans ha tingut infinitat de botxins –Armstrong, Contador, Sastre, Valverde, Basso, Mentxov...–, però sempre ha deixat la sensació que el seu rival principal era ell mateix. Ahir va tornar a passar l'inexplicable: l'enorme classe que el caracteritza es va convertir en impotència i frustració. Però vestir de daurat, de rosa i de groc en deu mesos no està a l'abast de tothom. Vol dir alguna cosa. Potser val més que es dediqui a les clàssiques d'un dia, com la Fletxa Valona que va guanyar aquest any. Llavors, a còpia d'inspiració, ho tindrà més fàcil per omplir les vitrines.