Estic tranquil·la. Després de tot l’esforç que he fet durant aquests anys i per tot el que he arribat a passar, haver aconseguit el somni d’anar a uns Jocs Olímpics, bé encara no hi he anat, però saber que hi aniré em fa sentir molt feliç i tranquil·la.

La plaça per Espanya ja estava guanyada feia temps, però qui hi aniria no s’ha decidit fins ara. La federació espanyola demanava uns requisits, un mínim de resultats. La primera a Vilamoura que quedés en el top-20 de països seria la representant en els Jocs. Si cap quedava en aquests límits de resultats potser no hi anava ningú. Al quart dia anava al capdavant, però algunes espanyoles estaven ben a prop meu i realment si fallava en alguna regata em podien passar en la classificació, i per tant perdre l’oportunitat d’anar als Jocs.

Sí, va ser bastant dur, dotze regates, sis dies a dues proves per dia. Sincerament l’últim dia al matí, abans de fer les dues últimes regates, crec que mai havia estat tan nerviosa.

És veritat que jo era la primera espanyola i treia 18 punts a la segona. Això em donava certa tranquil·litat. Realment tothom prefereix estar al davant; però, és clar, tot pot passar. Podia passar que jo tingués una mala regata i que la que estava darrere meu la tingués bona i passar al davant. La meva tàctica de l’últim dia va ser controlar les espanyoles i estar al seu costat, i sabia que quedant a prop d’elles no em guanyarien en la general.

Ho sabia, perquè tenia clars tots els punts de cada una de les rivals i els meus, i quan vaig creuar la meta sabia que ho havia aconseguit.

Els meus primers pensaments abans de creuar la meta van ser: “Sisplau no trenquis res ara.” Perquè si trencava alguna cosa del vaixell, adeu. Evidentment no vaig trencar res perquè abans de sortir cada dia a l’aigua comprovava que al vaixell estigués tot bé per no trencar res. Abans de creuar la meta em va venir la plorera i em vaig emocionar molt.

És un vaixell que fa una mica més de quatre metres, és individual i el dels homes, que es diu ILCA7, és el mateix però la vela és una mica més grossa. I no pesa gaire, uns 75 quilos.

Sí, sí... De fet aquest objectiu és de ben petita. Des que vaig començar a navegar amb l’Optimist jo deia al meu entrenador que volia anar als Jocs Olímpics. Potser ell pensaria: “Què diu aquesta nena”. M’ho vaig començar a creure més quan vaig guanyar el meu primer campionat d’Espanya absolut el 2012, i llavors la meva vida va canviar una mica amb els entrenaments diaris, tant a l’aigua com al gimnàs. Quan comences a tenir resultats també va canviant la teva vida esportiva, va a més fins a un nivell olímpic, diguéssim.

La meva família estiueja a Platja d’Aro i el meu avi tenia un vaixell de vela, i el típic que fan amb tu a l’estiu, em van apuntar a l’escola de vela cap als vuit anys, i després a l’equip de regates als deu o onze, i vaig començar així.

El meu objectiu és fer el millor resultat possible. Sé que la medalla és complicada perquè hi han tres o quatre noies que tenen possibilitats de medalla molt més altes que jo, però l’opció a diploma crec que és bastant viable, i sobretot si fa poc vent. A mi em va millor amb poc vent que amb vents forts; si fa poc vent crec que puc fer diploma perfectament. Potser sorprenc i faig medalla, però s’ha de ser realista.

L’any 2018 i el 2019 hi van fer dues copes del mon, i és un camp de regates on tant pot bufar poc vent com de cop pot venir un tifó. A l’estiu es època de tifons i en pot venir un perfectament i que faci molt de vent. Hi ha onades molts grans perquè és al Pacific, i no és com aquí al Mediterrani.

Al juny tenim una competició d’àmbit internacional als Països Baixos, a Medenblink, i després segurament farem els entrenaments a Gran Canària, on de fet m’he entrenat durant tres anys tot l’hivern. Després anirem al Japó quan ens deixin els japonesos.

Després de l’Optimist vaig passar a la classe Europa en la categoria juvenil, i quan vaig deixar de ser juvenil em vaig passar a la classe 470, que és una classe amb dos al vaixell. Hi vaig anar per les meves condicions físiques, faig 1,66 i en aquell moment pesava 50 quilos. Era l’únic vaixell olímpic en què jo podia fer alguna cosa per les meves condicions físiques. Però al cap d’un any i mig vaig veure que potser millor que em passés a una classe individual perquè era el que jo estava acostumada a fer. Vaig decidir agafar uns deu quilos, passar-me al Làser, i fins ara.

Sí, perquè de vegades et pregunten si has pres bones decisions i crec que sí, que ha estat la millor decisió que he pres, i tots els esforços que he fet s’han vist recompensats.