Sí. La vam comu­ni­car dilluns als juga­dors. Neces­sito aga­far aire perquè l’exigència set­ma­nal d’un pri­mer equip com aquest, ja sigui a plata o a 1a esta­tal, és molt ele­vada. La pre­pa­ració dels par­tits, l’anàlisi dels rivals, els entre­na­ments, etcètera. És esgo­ta­dor.

Ho par­la­rem amb el club i veu­rem quin és el rol on puc encai­xar més bé, però serà en la base.

És con­sen­su­ada. Si cre­iem que som un club for­ma­dor de juga­dors, també ho hem de ser d’entre­na­dors. Porta cinc anys de segon, ha estat a càrrec d’equips de base amb bons resul­tats i té la màxima titu­lació. Està pre­pa­rat per por­tar l’equip i man­te­nir certa con­tinuïtat. Pri­mer calia veure si tenia dis­po­ni­bi­li­tat, perquè som un club ama­teur, i com que ganes no n’hi fal­ten, enda­vant.

Ha estat l’any més dur de la meva vida espor­tiva. Evi­dent­ment la Covid-19 ens ha afec­tat a tots, però a un club com el Bor­dils encara ho ha fet més, perquè molts juga­dors que feien mans i mànigues per can­viar torns a les empre­ses s’han vist limi­tats pels grups bom­bo­lla. Hi ha hagut lesi­ons, juga­dors que es podien entre­nar però no jugar i a l’inrevés. Era impos­si­ble fer una pro­gra­mació, les con­vo­catòries han estat un tren­ca­clos­ques i per aca­bar-ho d’ado­bar no hem tin­gut públic. Per por­tar l’equip i començar la pre­tem­po­rada a l’agost neces­si­tes algú amb les piles molt car­re­ga­des que trans­meti molta il·lusió, i ara aquesta per­sona no soc jo.

Hem tin­gut els juga­dors que han bri­llant i han mar­xat a d’altres clubs, fins i tot a l’Aso­bal, i els que no han pogut man­te­nir el ritme d’entre­na­ments, viat­ges i par­tits. Els més opti­mis­tes par­la­ven que aguan­taríem dos o tres anys i els més pes­si­mis­tes ens deien que faríem el ridícul una tem­po­rada, que enfon­saríem el club a la misèria i que el forat econòmic que dei­xaríem arros­se­ga­ria el club durant vint anys. Hem superat totes les expec­ta­ti­ves i en podem estar orgu­llo­sos. I no ha estat només una gene­ració, la que ha tin­gut èxit; per aquí han pas­sat moltíssims juga­dors i tres jun­tes dife­rents. També hi havia el temor que amb l’afició bai­xa­ria el suflé el segon any, però han con­ti­nuat omplint el pavelló fins que va aparèixer el coro­na­vi­rus. Com diuen els savis, allò difícil no és pujar sinó man­te­nir-se, i nosal­tres ho hem sabut fer també perquè hem tin­gut juga­dors boníssims.

Sí. Vam jugar tres fases d’ascens. Ha estat la dècada dau­rada del club, que aquest any pre­ci­sa­ment fa sei­xanta anys.

La pri­mera tem­po­rada a pri­mera haurà de ser per força d’adap­tació, però hi ha un bloc de gent jove que ha millo­rat aquests últims anys i es pot somiar a tor­nar ben aviat a una fase d’ascens.

Ho sabíem perquè els resul­tats no acom­pa­nya­ven i cada cop ho teníem més difícil, però els entre­na­ments han con­ti­nuat essent un luxe perquè els juga­dors ho han donat tot. Dilluns, per exem­ple, ens vam entre­nar com si en el pro­per par­tit ens hi juguéssim la vida. Estic molt satis­fet per aquesta cul­tura de l’esforç que hem asso­lit.

Aquests dies rebem mis­sat­ges de molta gent de la cate­go­ria a la qual ha sabut molt greu el nos­tre des­cens. Això ha pas­sat per motius que real­ment no con­tro­lem. Segu­ra­ment per com vivim l’hand­bol o per com han vist que el vivim quan han vin­gut; també per la lluita, no ens ren­dim mai a la pista encara que per­dem de vuit gols.