PAU CAMPOS
ENTRENADOR DEL BORDILS
“Necessito agafar aire”
“Ha estat l’any més dur de la meva vida esportiva i cal algú amb les piles carregades per agafar l’equip”
“Els més optimistes ens donaven dos anys en la categoria, i mira...”
Pau Campos va entrar al Bordils el 1989 com a jugador de la base. El 2001 va començar a fer d’entrenador en equips de l’entitat, va pujar el primer equip a plata (2012/13) després de cinc anys a la 1a estatal i ara fa, com diu ell mateix, un pas al costat. El seu segon, Lluís Ferrer, portarà l’equip a 1a estatal un cop consumat el descens.
La decisió l’havia pres fa temps?
Sí. La vam comunicar dilluns als jugadors. Necessito agafar aire perquè l’exigència setmanal d’un primer equip com aquest, ja sigui a plata o a 1a estatal, és molt elevada. La preparació dels partits, l’anàlisi dels rivals, els entrenaments, etcètera. És esgotador.
Continuarà vinculat al Bordils?
Ho parlarem amb el club i veurem quin és el rol on puc encaixar més bé, però serà en la base.
La proposta de Lluís Ferrer, el segon, com a relleu és seva?
És consensuada. Si creiem que som un club formador de jugadors, també ho hem de ser d’entrenadors. Porta cinc anys de segon, ha estat a càrrec d’equips de base amb bons resultats i té la màxima titulació. Està preparat per portar l’equip i mantenir certa continuïtat. Primer calia veure si tenia disponibilitat, perquè som un club amateur, i com que ganes no n’hi falten, endavant.
El descens era inevitable aquesta vegada?
Ha estat l’any més dur de la meva vida esportiva. Evidentment la Covid-19 ens ha afectat a tots, però a un club com el Bordils encara ho ha fet més, perquè molts jugadors que feien mans i mànigues per canviar torns a les empreses s’han vist limitats pels grups bombolla. Hi ha hagut lesions, jugadors que es podien entrenar però no jugar i a l’inrevés. Era impossible fer una programació, les convocatòries han estat un trencaclosques i per acabar-ho d’adobar no hem tingut públic. Per portar l’equip i començar la pretemporada a l’agost necessites algú amb les piles molt carregades que transmeti molta il·lusió, i ara aquesta persona no soc jo.
En aquests vuit anys a plata heu anat perdent referents i l’equip ha resistit prou bé.
Hem tingut els jugadors que han brillant i han marxat a d’altres clubs, fins i tot a l’Asobal, i els que no han pogut mantenir el ritme d’entrenaments, viatges i partits. Els més optimistes parlaven que aguantaríem dos o tres anys i els més pessimistes ens deien que faríem el ridícul una temporada, que enfonsaríem el club a la misèria i que el forat econòmic que deixaríem arrossegaria el club durant vint anys. Hem superat totes les expectatives i en podem estar orgullosos. I no ha estat només una generació, la que ha tingut èxit; per aquí han passat moltíssims jugadors i tres juntes diferents. També hi havia el temor que amb l’afició baixaria el suflé el segon any, però han continuat omplint el pavelló fins que va aparèixer el coronavirus. Com diuen els savis, allò difícil no és pujar sinó mantenir-se, i nosaltres ho hem sabut fer també perquè hem tingut jugadors boníssims.
Abans de pujar ja es venia d’uns anys molt bons?
Sí. Vam jugar tres fases d’ascens. Ha estat la dècada daurada del club, que aquest any precisament fa seixanta anys.
No va ser gens fàcil pujar i tornarà a costar...
La primera temporada a primera haurà de ser per força d’adaptació, però hi ha un bloc de gent jove que ha millorat aquests últims anys i es pot somiar a tornar ben aviat a una fase d’ascens.
L’equip tenia assumit que estava abocat al descens. Com ha respost davant d’aquesta situació nova per a ells?
Ho sabíem perquè els resultats no acompanyaven i cada cop ho teníem més difícil, però els entrenaments han continuat essent un luxe perquè els jugadors ho han donat tot. Dilluns, per exemple, ens vam entrenar com si en el proper partit ens hi juguéssim la vida. Estic molt satisfet per aquesta cultura de l’esforç que hem assolit.
Durant molt temps heu estat l’equip de moda. Heu percebut per quina raó?
Aquests dies rebem missatges de molta gent de la categoria a la qual ha sabut molt greu el nostre descens. Això ha passat per motius que realment no controlem. Segurament per com vivim l’handbol o per com han vist que el vivim quan han vingut; també per la lluita, no ens rendim mai a la pista encara que perdem de vuit gols.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.