Laia Palau

La jugadora de l’Uni Girona (41 anys), l’altre gran referent del bàsquet del país, ha jugat els seus últims Jocs i no ha assolit l’objectiu que s’havia marcat en la seva quarta cita olímpica: tornar al podi. L’equip, a més, ha acabat de la pitjor manera possible, no només per l’eliminació contra França, sinó per la destitució de Lucas Mondelo i el que s’ha sabut posteriorment sobre les acusacions de Marta Xargay, amiga personal de Palau.

Dani López Pinedo

El porter de l’Atlètic Barceloneta (40 anys) aspirava a completar la seva extraordinària trajectòria internacional amb la seva primera medalla olímpica, però en les semifinals va topar amb el millor jugador ofensiu del món, Filip Filipovic, que va fer honor a la seva fama de Terminator. Amb tot, el català va tornar a ser el millor porter del campionat, però les semifinals van ser un premi menor, després de començar els Jocs amb sis victòries seguides.

Viran Morros

El blaugrana Raúl Entrerríos (40 anys) ha estat en el centre de les mirades del podi del torneig d’handbol on l’equip de Jordi Ribera va recollir la medalla de plata. Però l’asturià no és l’únic d’una generació que serà difícil d’igualar. El barceloní Viran Morros (37 anys) també ha deixat la seva petjada en defensa en els seus últims Jocs. Continuarà jugant, ara en la Bundesliga (Füsche Berlín) però la selecció ja és un capítol superat.

Pau Quemada

El davanter de l’Egara (37 anys) ha allargat un curs més la seva trajectòria per arribar a la cita olímpica japonesa. Els seus gols, amb tot, no han servit per trencar el mur dels quarts de final, la barrera que separa sovint un resultat acceptable de la glòria de les medalles. No és l’única llegenda que tanca una etapa en la selecció espanyola. També van jugar l’últim partit olímpic altres figures d’aquest esport a Catalunya: el porter Quico Cortés (323 partits internacional) i David Alegre, amb cinc Jocs a les seves cames, així com Roc Oliva, que també va ajornar un any la seva retirada. Cortés, Alegre i Oliva van ser subcampions a Pequín el 2008.

García Bragado

El cas més excepcional de longevitat és ben conegut. El marxador tenia la intenció de retirar-se a Rio però va decidir arribar a Tòquio amb 51 anys i completar d’aquesta manera la seva vuitena cita olímpica i tancar, ara sí, una trajectòria incomparable. El 35è lloc en els 50 km marxa a la subseu de Sapporo és el seu epíleg i també el de la prova, que desapareix del programa olímpic. L’altre gran veterà de l’atletisme català, Ayad Lamdassem (39 anys), va deixara amb la boca oberta tothom amb una actuació memorable en la marató, fet que probablement li donarà força i voluntat per resistir el nou cicle olímpic en una distància que cada vegada sembla tenir més dominada.

Craviotto i Belmonte

El piragüista, plata a Tòquio en el K-4, i la nedadora, 4a en els 400 m estils, apunten a una futura participació olímpica a París. Seria la cinquena de tots dos, que van ser els banderers de la delegació espanyola en la cerimònia d’inauguració. El de Lleida, que a París 2024 tindrà 39 anys i que ja és l’esportista català amb més medalles de la història (dues d’or, dues de plata i una de bronze), aspira a tornar a formar part del quartet espanyol que ha estat subcampió. Belmonte va debutar a Pequín 2008 amb només 17 anys.

El balanç

Tot i que aquesta vegada no s’han repetit els ors del 2016 de Belmonte, Craviotto i Marc López (tennis dobles) i no s’han complert algunes expectatives, l’esport català ha mostrat el seu múscul a Tòquio amb una dada reveladora: 70 dels 96 esportistes que hi han participat han tornat a casa com a mínim amb un diploma, o sigui entre els vuit millors de totes les seves disciplines. Si hi afegim Xavi Garcia (Croàcia), la llista encara s’enfila a 71 de 97, pràcticament el 70% de tots els que van viatjar a la capital japonesa.

Entre tots aquests destaquen les memorables actuacions d’Adel Mechaal i Ayad Lamdassen en els 1.500 m i en la marató, dos atletes que van emigrar de petits des del Marroc i han tornat a deixar clar que l’esport és un dels grans instruments d’integració que té el país.

Altres esportistes menys mediàtics que també han mostrat que l’esforç té premi i que encara tenen recorregut fins a París són els remadors Aina Cid (6a) i Manel Balastegui (7è), el navegant Florian Trittel (6è), l’aixecador Marcos Ruiz o la piragüista Núria Vilarrubla (8a), sense oblidar Jordi Xammar, bronze en 470 i que amb 27 anys encara té mar per córrer.

La maledicció

El 1996 la selecció espanyola de waterpolo va ser campiona olímpica amb Abarca, Sanz, Ballart, Estiarte, Payà, Pedrerol i Sans. Des de llavors en cap esport d’equip la delegació espanyola ha estat campiona. Aquesta vegada l’equip de waterpolo femení i el de futbol es van plantar a la final, però en el primer cas la derrota contra els EUA va ser clamorosa (5-14) i en el segon el Brasil es va endur l’or en la pròrroga (1-2). Durant tots aquests anys s’han perdut també tres finals de bàsquet (2008, 2012 i 2016), una de waterpolo (2012), una d’hoquei sobre herba (2008) i una altra de futbol (2000). L’equip d’handbol va caure en les semifinals de Sydney i Pequín. En tots tres casos, però, va poder guanyar el bronze, com l’equip de bàsquet el 2016.