Molt emocionada de tenir-la, perquè ara mateix tampoc soc massa conscient que la tinc. Però bé, amb el pas del temps ho aniré assumint una mica més.

Bé, jo no tenia al cap anar als Jocs Olímpics amb aquesta edat. Ara mateix crec que va ser tot un repte anar-hi i em va agradar molt.

Sí, vaig estar a l’europeu de la meva edat [campiona cadet fa dos anys] i amb l’absoluta vam anar al març a la World League, i allà va ser la meva primera vegada.

Sí, sí, jo feia poc, comparat amb les altres, que m’entrenava amb elles. Mai havia pensat que aniria als Jocs de veritat, i em va sorprendre molt.

Sí, cada dia moltes emocions, la majoria bones, però també hi ha moments difícils. Crec que és una de les millors coses que m’han passat a la vida i, com dius, moltes emocions, una barreja de tot.

Molt bé. Elles han fet que jo m’adapti molt bé, m’han ajudat molt i m’han cuidat molt perquè tot sigui molt més fàcil i m’adapti, tant fora de l’aigua com dintre.

Sí, i com he dit abans gràcies a tot l’equip ho vaig poder fer, perquè també elles m’ajuden a fer totes aquestes coses. I al final els he de donar les gràcies perquè sense elles no podria estar fent tot això a l’aigua. M’han ajudat molt, les meves companyes.

El que em demana principalment és que no m’amagui, que ja que hi soc ho demostri, i que aprofiti per fer el meu joc; que no m’amagui, que vagi cap endavant.

Jugant un dia sí i un dia no, era la primera vegada que ho feia. Sempre que havia anat a un campionat havia tingut un dia de descans o dos, però amb aquesta dinàmica era la primera vegada i no m’ha desagradat. Quan jugues un partit acabes mentalment i físicament molt cansat i un dia de descans sempre va molt bé. Quan no jugàvem també aprofitàvem per descansar i entrenar-nos una mica més relaxadament per afrontar millor el partit següent.

Sí, a la final vaig marcar un gol, l’últim. I sí, estic contenta del que vaig fer.

Crec que sabíem a quin equip ens enfrontàvem, tant amb Hongria com amb els Països Baixos, com amb els Estats Units, però al final crec que érem un equip, s’havia de jugar i s’havia de guanyar, i era igual qui tinguéssim al davant, perquè al final havíem de demostrar tot el que fem.

Jo de finals n’he jugat poques, la veritat, i s’afronta amb moltes ganes i amb molts nervis també, però són nervis normals. I amb moltes ganes de jugar amb tot l’equip i aprofitar la situació i l’experiència que tens al davant.

Nosaltres hi vam anar a demostrar tot el que teníem, sortís bé o malament. Hi anàvem al cent per cent i amb moltes ganes, i crec que això es el que importa al final.

Quan vaig arribar tant a la piscina com a la vila olímpica tot em va sorprendre molt, i crec que també n’he après molt per a altres campionats, i no ho sé, per mi és la cosa més top que he fet a la vida.

No, ni de petita ni fa un any. Mai hauria pensat que ara mateix vindria de Tòquio de jugar els Jocs.

Sí, una setmana o deu dies, perquè hi ha l’europeu de l’any 2004, de la meva edat, a Croàcia i marxo cap allà.

Sí, però m’agrada molt, jo hi vull anar i aprofitar totes les experiències, encara que pugui semblar una cosa menor. Però un campionat europeu també es molt. Vull anar a l’europeu i demostrar-ho tot amb el meu equip i espero que vagi tot molt bé.

Posar-me noves metes... Jo personalment vaig més dia a dia i anar treballant i anar fent, i crec que si vas treballant tots els dies, amb constància, les coses també van arribant i ho has d’afrontar de la millor manera per aprofitar-ho bé.