Realment ha sigut la culminació del somni de tota una vida; des que soc petit, des que feia regates amb l’Optimist, que t’imagines poder participar en els Jocs Olímpics i més endavant somies a poder guanyar una medalla olímpica. I haver-la aconseguit és realment la felicitat més gran que he sentit en la meva vida.

El que més m’ha impressionat dels Jocs és la pressió que hem sentit. Com que vaig anar a Rio, pensava que ja havia viscut uns Jocs i que bé, que ja no em sorprendria la pressió, però realment quan vas a uns Jocs com a favorit a les medalles la pressió que sents és brutal. La pressió t’esclafa el cap literalment, i has de ser molt fort mentalment i has de centrar-te en la teva feina, en el que has anat a fer, i intentar treure al màxim totes les emocions, ser el més fred possible, perquè si no, és molt fàcil que la pressió et superi.

Sí, sempre hem rendit bé sota pressió, i per això els Jocs no van ser cap excepció. Vam haver d’aprendre a rendir amb una pressió molt més gran perquè realment la pressió a què estàvem acostumats no era ni un deu per cent de la que vam sentir allà, però va anar tot bé i realment va ser una gran experiència per a la vida.

Sí, realment han sigut cinc anys molt durs. Fa tres anys érem els 15 del món i no aconseguíem passar del 15, no aconseguíem pujar a cap podi nacional, i vam haver de fer un cop de puny sobre la taula, tornar a començar pràcticament de zero. Vam passar una època molt dura en què ens entrenàvem 25 dies al mes, estàvem cansats, portàvem un ritme inaguantable, però a poc a poc vam anar traient el cap de sota el fang, i ara hem aconseguit aquesta medalla olímpica. En aquell moment recordes tots els mals moments que hem passat al llarg de la campanya. Al final en la vida de l’esportista olímpic hi ha moltíssims més moments dolents que bons.

No, al final del que m’he adonat en aquests Jocs és que tres equips guanyen medalla i després hi ha un buit molt gran a sota. Per això és tan dur l’esport olímpic, perquè del tercer al quart pràcticament no hi ha diferència de nivell, però treure una medalla o no et pot canviar la vida. Així que realment estem molt satisfets d’haver aconseguit aquesta medalla, ha sigut complir un somni.

Realment la 470 és una classe en què el nivell és molt alt, és una classe que té més de 50 anys, està molt instaurada, i se sol portar l’embarcació literalment al seu límit. És un honor formar part d’aquesta flota, possiblement la flota amb més nivell olímpic, i a més obtenir una medalla. I poder compartir podi amb el meu ídol de petit, que era Mathew Belcher [el campió olímpic], va ser increïble.

Una de les coses que m’ha impressionat més d’aquest Jocs és el gran desgast mental que són uns Jocs Olímpics quan hi vas com a clar favorit a medalla. Quan va sortir el tema de Simon Biles, i la polèmica que hi va haver sobre la seva retirada i el tema de la pressió que sentia i la seva ansietat, realment no podia identificar-me més amb ella. L’entenia perfectament, perquè és molt fort el que sentim els esportistes olímpics allà, quan ets un clar candidat a medalla, però també és una experiència que ens servirà per a la vida, per al nostre futur, i segur que ens ho emportem per sempre. És una experiència que no té preu. És quelcom molt difícil de viure, perquè hi va poca gent en uns Jocs, però anar-hi com a clars favorits a medalla, som uns pocs afortunats a tot el món, i haver -ho pogut viure en la meva pell ha sigut una gran sort.

Doncs sincerament, va ser el dia que més tranquil estava, va ser el dia que més confiat estava, va ser el dia que tenia al cap que havíem de demostrar a l’aigua tot el que havíem après en tota la vida, i així va ser. Va ser una regata en què vam fer exactament el pla que teníem, i molt content de fer la feina, de ser disciplinats, de no deixar res a l’atzar i d’aconseguir aquesta medalla.

Realment amb el Nico hem format el millor equip que mai hauria pogut pensar. Som dues persones molt diferents que ens complementem a la perfecció, i ni en el millors dels meus somnis hauria pogut pensar que tindria un company tan ideal com ha sigut en Nico.

El proper gran repte és aquest projecte del Sail GP amb els vaixells més ràpids del món, en què seré patró. És increïble poder participar en aquest campionat, i a veure si aviat puc agafar el timó i liderar aquest equip espanyol en el campionat.

Tinc clar que continuaré en 470. Després de Tòquio m’han entrat moltes ganes d’acabar la feina del tot a París, que és a prop de casa. I realment ja ens hem posat a treballar per París amb moltes ganes d’afrontar aquest nou cicle olímpic que tenim davant nostre.