Real­ment ha sigut la cul­mi­nació del somni de tota una vida; des que soc petit, des que feia rega­tes amb l’Opti­mist, que t’ima­gi­nes poder par­ti­ci­par en els Jocs Olímpics i més enda­vant somies a poder gua­nyar una meda­lla olímpica. I haver-la acon­se­guit és real­ment la feli­ci­tat més gran que he sen­tit en la meva vida.

El que més m’ha impres­si­o­nat dels Jocs és la pressió que hem sen­tit. Com que vaig anar a Rio, pen­sava que ja havia vis­cut uns Jocs i que bé, que ja no em sor­pren­dria la pressió, però real­ment quan vas a uns Jocs com a favo­rit a les meda­lles la pressió que sents és bru­tal. La pressió t’esclafa el cap lite­ral­ment, i has de ser molt fort men­tal­ment i has de cen­trar-te en la teva feina, en el que has anat a fer, i inten­tar treure al màxim totes les emo­ci­ons, ser el més fred pos­si­ble, perquè si no, és molt fàcil que la pressió et superi.

Sí, sem­pre hem ren­dit bé sota pressió, i per això els Jocs no van ser cap excepció. Vam haver d’apren­dre a ren­dir amb una pressió molt més gran perquè real­ment la pressió a què estàvem acos­tu­mats no era ni un deu per cent de la que vam sen­tir allà, però va anar tot bé i real­ment va ser una gran experiència per a la vida.

Sí, real­ment han sigut cinc anys molt durs. Fa tres anys érem els 15 del món i no acon­seguíem pas­sar del 15, no acon­seguíem pujar a cap podi naci­o­nal, i vam haver de fer un cop de puny sobre la taula, tor­nar a començar pràcti­ca­ment de zero. Vam pas­sar una època molt dura en què ens entrenàvem 25 dies al mes, estàvem can­sats, portàvem un ritme ina­guan­ta­ble, però a poc a poc vam anar tra­ient el cap de sota el fang, i ara hem acon­se­guit aquesta meda­lla olímpica. En aquell moment recor­des tots els mals moments que hem pas­sat al llarg de la cam­pa­nya. Al final en la vida de l’espor­tista olímpic hi ha moltíssims més moments dolents que bons.

No, al final del que m’he ado­nat en aquests Jocs és que tres equips gua­nyen meda­lla i després hi ha un buit molt gran a sota. Per això és tan dur l’esport olímpic, perquè del ter­cer al quart pràcti­ca­ment no hi ha diferència de nivell, però treure una meda­lla o no et pot can­viar la vida. Així que real­ment estem molt satis­fets d’haver acon­se­guit aquesta meda­lla, ha sigut com­plir un somni.

Real­ment la 470 és una classe en què el nivell és molt alt, és una classe que té més de 50 anys, està molt ins­tau­rada, i se sol por­tar l’embar­cació lite­ral­ment al seu límit. És un honor for­mar part d’aquesta flota, pos­si­ble­ment la flota amb més nivell olímpic, i a més obte­nir una meda­lla. I poder com­par­tir podi amb el meu ídol de petit, que era Mat­hew Belc­her [el campió olímpic], va ser increïble.

Una de les coses que m’ha impres­si­o­nat més d’aquest Jocs és el gran des­gast men­tal que són uns Jocs Olímpics quan hi vas com a clar favo­rit a meda­lla. Quan va sor­tir el tema de Simon Biles, i la polèmica que hi va haver sobre la seva reti­rada i el tema de la pressió que sen­tia i la seva ansi­e­tat, real­ment no podia iden­ti­fi­car-me més amb ella. L’ente­nia per­fec­ta­ment, perquè és molt fort el que sen­tim els espor­tis­tes olímpics allà, quan ets un clar can­di­dat a meda­lla, però també és una experiència que ens ser­virà per a la vida, per al nos­tre futur, i segur que ens ho empor­tem per sem­pre. És una experiència que no té preu. És quel­com molt difícil de viure, perquè hi va poca gent en uns Jocs, però anar-hi com a clars favo­rits a meda­lla, som uns pocs afor­tu­nats a tot el món, i haver -ho pogut viure en la meva pell ha sigut una gran sort.

Doncs sin­ce­ra­ment, va ser el dia que més tran­quil estava, va ser el dia que més con­fiat estava, va ser el dia que tenia al cap que havíem de demos­trar a l’aigua tot el que havíem après en tota la vida, i així va ser. Va ser una regata en què vam fer exac­ta­ment el pla que teníem, i molt con­tent de fer la feina, de ser dis­ci­pli­nats, de no dei­xar res a l’atzar i d’acon­se­guir aquesta meda­lla.

Real­ment amb el Nico hem for­mat el millor equip que mai hau­ria pogut pen­sar. Som dues per­so­nes molt dife­rents que ens com­ple­men­tem a la per­fecció, i ni en el millors dels meus som­nis hau­ria pogut pen­sar que tin­dria un com­pany tan ideal com ha sigut en Nico.

El pro­per gran repte és aquest pro­jecte del Sail GP amb els vai­xells més ràpids del món, en què seré patró. És increïble poder par­ti­ci­par en aquest cam­pi­o­nat, i a veure si aviat puc aga­far el timó i lide­rar aquest equip espa­nyol en el cam­pi­o­nat.

Tinc clar que con­ti­nuaré en 470. Després de Tòquio m’han entrat mol­tes ganes d’aca­bar la feina del tot a París, que és a prop de casa. I real­ment ja ens hem posat a tre­ba­llar per París amb mol­tes ganes d’afron­tar aquest nou cicle olímpic que tenim davant nos­tre.