“No podia dir que no”

T’arriba la infor­mació dels repre­sen­tants i al final tries què vols fer. I va ser així. Em van dir que l’equip hi estava interes­sat i era una oferta a la qual no podia dir que no. Ara ho he de gau­dir.

No, va ser tot des que em van dir que hi esta­ven interes­sats; lla­vors sí que vaig començar a tenir-hi con­tacte. Em va expli­car com fun­ci­ona l’equip i poca cosa més. Un cop tan­cat el fit­xatge sí que hi he tin­gut més con­tacte. Pel que s’ha dit, fa l’efecte que n’hi tenia d’abans, però va començar amb l’interès.

Els fit­xat­ges que han fet aquest any som qua­tre joves que tenim la mateixa edat. El futur de l’equip és ser més forts a les clàssi­ques.

Com més es va acos­tant, més ganes en tinc. És un somni, igual que dedi­car-me al ciclisme de manera pro­fes­si­o­nal, que ara l’he pogut acon­se­guir. I un altre és par­ti­ci­par en la París-Rou­baix, els monu­ments o qual­se­vol gran volta. Són les cur­ses que has vist des de petit per la tele­visió des del sofà. Córrer la París-Rou­baix i poder-la gua­nyar. Però quan dic que no ho acabo d’assi­mi­lar és això, pen­sar que l’any que ve hi ha la pos­si­bi­li­tat que hi sigui... Fa uns dies la mirava des del sofà, és una cosa que gau­deixo i la ment s’hi ha d’anar acos­tu­mant.

Gens ni mica, jo he fet els qua­tre anys de sub-23, que hi ha molta gent que no n’ha fet ni un. I feia l’efecte que ja era gran, molta gent ho deia. Però cada cor­re­dor i cada per­sona neces­sita el seu temps per evo­lu­ci­o­nar i jo he fet els qua­tre anys i m’ha anat per­fecte. Crec que si hagués fet el pas a pro­fes­si­o­nal abans no hau­ria estat pre­pa­rat i que ara ho estic més que fa dos anys; no sé si és quan millor estic però sí que estic con­tent pel moment en què faig el salt. Estaré com­pe­tint al màxim nivell, amb 22 anys, i fa res­pecte per saber si tinc el nivell de l’equip.

Soc molt sin­cer i pot­ser molta gent no s’ho creurà, però jo fins l’any pas­sat no veia que pos­si­ble­ment em podria dedi­car al ciclisme de manera pro­fes­si­o­nal. Tens som­nis i molta il·lusió, però fins que no vaig acon­se­guir arri­bar a un nivell molt bo no creia que pogués dedi­car-me al que m’agrada.

Sí, pel tipus de ciclista que soc agra­eixo haver mar­xat fa qua­tre anys. Ho vaig pas­sar mala­ment, però en vaig apren­dre molt i he evo­lu­ci­o­nat molt gràcies al nivell que hi ha allà. Estic molt con­tent d’haver-hi anat, fer les coses bé i apren­dre’n.

És el que et dic, el pri­mer any, bé no ho vaig pas­sar. Hi ha moments en què et plan­te­ges cer­tes coses i també sobre el ciclisme, si real­ment val la pena o si tens el nivell per dedi­car-te a això. Al final, amb l’ajuda dels que tens al teu cos­tat, com fami­li­ars i entre­na­dor, amics..., seguei­xes i ho pots cap­gi­rar, perquè sem­bla que si ets de pri­mer any i no pots gua­nyar ja no t’hi podràs dedi­car. I jo lla­vors no aca­bava cap cursa fins a mitja tem­po­rada. El segon les aca­bava i mira ara, no vull que soni mala­ment però tinc un con­tracte amb un equip del World Tour. La qüestió és creure-hi i llui­tar, sobre­tot superar els mals moments i apren­dre’n molt perquè dels dolents n’aprendràs molt més que dels bons.

La ini­ci­a­tiva està molt bé i l’ajuda és molt bona, però sí que pot­ser és veri­tat que quan mires altres països anem un punt per sota. Però tot s’agra­eix i és per inten­tar millo­rar el nos­tre ren­di­ment, també amb el con­veni de la Uni­ver­si­tat de Girona.

Per a mi seria un somni, és la cursa que has vis­cut des de petit i la que has vist des de més a prop. És la de casa i córrer a prop de casa i les cur­ses per on t’entre­nes... Però al final vas per tot Cata­lu­nya, que ja has cor­re­gut per tots els llocs des de petit, i tant de bo vul­guin que vin­gui i ho faci el millor pos­si­ble.