Feia temps que Tommy Robredo no ofe­ria un ten­nis tan sòlid. Les semi­fi­nals recents de Bas­tad (fa un mes va per­dre con­tra Alma­gro) ja van dei­xar entre­veure la recu­pe­ració de l'olotí, que min­vat per la lesió a l'esquena (en el Godó es va reti­rar en el debut) li està cos­tant asso­lir el seu millor nivell. El des­cens dels últims mesos en el rànquing (avui se situa 38è del món) és el reflex de la tem­po­rada irre­gu­lar que està des­cri­vint un juga­dor que sem­pre ha subrat­llat una enorme qua­li­tat, la que va enlai­rar-lo fins al top ten: la fia­bi­li­tat. Una vir­tut que implica con­sistència con­tra rivals menors i insistència con­tra els teòrica­ment supe­ri­ors.

Ahir, en el debut del Mas­ters 1000 de Toronto, el sisè del curs, Robredo va superar el fin­landès Nie­mi­nen (6-1 i 6-4) i va ser millor en els punts deter­mi­nants. Els punts que deci­dei­xen els par­tits, els punts en què se sus­ten­tava per gua­nyar els par­tits que havia de gua­nyar. Una pressió que sabia assu­mir. Enguany (per la lesió i la con­seqüent pèrdua de con­fiança) sem­blava haver per­dut certa solvència. Una solvència que, amb victòries com les d'ahir, és més fàcil recu­pe­rar. Ara s'enfron­tarà per ser a vui­tens amb el gua­nya­dor del duel entre David Fer­rer i David Nal­bandián.