Gervasi Deferr (Premià de Dalt, 1980) és un dels grans noms de la història de l’esport i de l’olimpisme català. El seu palmarès en Jocs Olímpics, mundials i europeus en una disciplina tan exigent i selectiva com la gimnàstica artística és només a l’abast d’uns quants escollits. El fornit i explosiu gimnasta de Premià de Dalt va irrompre al primer pla amb els dos salts que el van catapultar a l’or en els Jocs de Sydney 2000. Només tenia 19 anys, però ja hi arribava entre el cartell de favorits després del subcampionat mundial assolit l’any anterior a Tianjin en l’exercici de terra. De fet, les seves màximes expectatives estaven posades en aquest aparell, però va quedar fora de la final i el títol de salt li va servir per treure’s l’espina i de retruc iniciar el que seria tot un idil·li amb la competició olímpica. Deferr es convertia en el primer gimnasta català a pujar al graó més alt d’un podi olímpic. Gairebé mig segle després, la gimnàstica catalana es reconciliava amb l’olimpisme després de la malaurada biografia de Joaquim Blume.

Sempre a les ordres d’Alfred Hueto, el mèrit de Deferr va ser mantenir-se entre els millors en tres cites olímpiques. Dotat d’unes condicions innates per a l’acrobàcia i amb una considerable potència de cames, el gimnasta maresmenc hi va haver de posar moltes hores d’entrenament per arribar a l’excel·lència. El camí no va ser gens fàcil. A cada cicle olímpic apareixien nous obstacles en forma de lesions o altres impediments, però a l’hora de la veritat sempre era allà entre els millors. Especialment complicat va ser el trajecte entre Sydney 2000 i Atenes 2004, amb dues intervencions que el van tenir dos anys i mig sense entrenar-se i un positiu per cànnabis l’octubre del 2002 que li va comportar una sanció de tres mesos.

Amb aquest camí tan tortuós, és lògic que el gimnasta maresmenc donés molt més valor al seu títol olímpic de salt d’Atenes que al de Sydney. En aquell moment Deferr ja era un esportista mediàtic i amb el seu caràcter extravertit no amagava la intenció de rendibilitzar al màxim la seva segona medalla d’or olímpica. “La gimnàstica no és com el futbol, que se’n parla cada dia; només quan es guanyen medalles. He intentat continuar a dalt durant tot l’any anant a teles i programes, sempre defensant la gimnàstica. Potser des de la federació o des del Consell Superior d’Esports no ho han vist bé, però és el que hi ha.” Això és el que deia aleshores el considerat enfant terrible de la gimnàstica catalana i espanyola, a qui no es pot negar la seva vocació per popularitzar la gimnàstica. L’etiqueta de rebel el va acompanyar durant tota la seva carrera, però ell preferia parlar d’inconformisme. “Si fos tan rebel no aguantaria sis hores d’entrenament en un gimnàs, amb tot l’esforç que això implica”, sentenciava. De fet, quan tocava Deferr era capaç d’aparcar el mon de la faràndula i tornar a la vida austera i espartana que necessiten els gim€nastes. Només així s’entén que el 2007 tornés a l’elit amb el subcampionat mundial de terra a Stuttgart i el 2008 culminés el seu idil·li olímpic a Pequín, amb la medalla de plata en aquesta mateixa especialitat, el seu aparell preferit.

Des d’abans de la seva retirada, Deferr tenia clar que volia obrir un gimnàs i exercir d’entrenador, un somni que es va fer realitat ja fa una dècada a la Mina, en un centre que porta el seu nom. Aquest projecte, on ensenya nens i nenes d’entre 5 i 12 anys, és la seva manera de tornar a la societat tot el que li ha aportat la gimnàstica.