Fa gairebé una dècada, a Nova York, en el mateix escenari on la setmana que ve es disputarà l'obert dels EUA, un jove Tommy Robredo, amb 19 anys, afrontava la cita sent 39è del món. Sense ser cap de sèrie, però, va ser capaç de firmar els vuitens (derrotant Todd Martin i Ferrero pel camí, i caient contra Roddick). Uns vuitens que ja havia assolit a Roland Garros. Era l'any 2001, el primer any que jugaria cites de Gran Slam, l'any del salt definitiu de l'olotí, que va tancar el 2000 sent 131è del rànquing, i un any més tard, era 30è. Un rànquing que elevaria de manera meteòrica fins assolir el top ten (posició que va mantenir durant un any llarg, sent 5è l'agost del 2006).

Una progressió molt de Robredo, que sempre ha reconegut que no li ha agrada «corre gaire». Certament, protegit per un físic gairebé invulnerable, no s'ha perdut cap gran cita des d'aleshores (aquest pròxim serà el 40è) i s'ha mantingut en l'elit del circuit de manera ininterrompuda i gairebé sempre entre els 20 primers del món. Però en el Godó passat es va retirar lesionat: un pinçament a l'esquena que li ha anat fent la guitza. Els resultats, tot i incorporar Javier Duarte d'entrenador, no són els esperats (les semifinals a Baastad i els quarts a Indian Wells són l'excepció) i acumula més derrotes que victòries (13-17). Un fet inusual en Robredo, que des d'aquell 2001 (el primer curs sencer en l'ATP) sempre havia signat saldo positiu al final de cada temporada.

Un símptoma que, més enllà de les lesions i les molèsties que persisteixen, descriu la seva primera crisi (de joc i sobretot de resultats) en la maduresa. Amb 28 anys, mai no havia viscut una situació similar. Les seves velles virtuts (fiabilitat i regularitat) depenen ineludiblement de la consistència del seu tennis, menys resolutiu que antany, però amb les capacitats intactes per recuperar el bri de solvència que havia exhibit.

En aquesta recuperació, cada victòria compta. I la passada matinada, a New Haven (i si la pluja ho permetia), Robredo, que parteix com a sisè cap de sèrie, lluitava per ser a vuitens contra el canoner local Taylor Dent, una prova de foc per habituar-se a la pista ràpida.