Queralt Castellet: “La plata és el resultat de la passió i de la feina ben feta”
Els ulls de Queralt Castellet (Sabadell, 1989), medalla de plata en halfpipe (migtub) als Jocs Olímpics de Pequín, brillen quan parla sobre el seu esport, perquè més enllà de les victòries i els disgustos, el surf de neu és la seva gran passió. Després de convertir-se en la primera catalana en penjar-se una medalla en uns Jocs Olímpics d’hivern, Castellet repassa en una entrevista a EFE el camí cap a l’èxit, els secrets darrere d’un metall olímpic i els plans de futur, que passen per mantenir el nivell amb vista als jocs de Milà-Cortina d’Ampezzo de 2026.
“Continuaré entrenant, aprofitaré la millor part de l’any, que comença ara a la primavera. Tan aviat com pugui, me n’aniré a Suïssa per aprofitar les condicions de neu primaveral i més tova. Hi ha milers de trucs que no he volgut fer a la primera part de la temporada per por de lesionar-me amb condicions de neu més dura. Ara tinc l’oportunitat de deixar-me anar una mica, fer surf de neu sense pressió. Tinc moltes ganes de continuar amb el procés. Els propers Jocs Olímpics ja arribaran. Tant de bo que quan arribin hagi aprofitat aquests anys per tenir un nivell encara més alt”, explica sobre el seu futur.
Castellet valora la plata com “el resultat de la feina ben feta, de molts anys de dedicació i passió pel surf de neu d’algú que realment estima aquest esport i respecta el medi ambient.” Tot plegat, sense instal·lacions ni a Catalunya ni a l’estat: “El meu és un cas excepcional. A altres països ho valoren i entenen que no és normal. Ara ja em coneixen; sóc una persona que des del principi va decidir acceptar totes les oportunitats que em sortien.”
Canvi d’entrenador
La vallesana va prendre una decisió fonamental quan va canviar d’entrenador: “En tots aquests anys, Benny Bright (el seu exentrenador) ha estat fonamental. Després de canviar d’entrenador tenia una mica de por per haver canviat tan a prop dels Jocs Olímpics, però no tenia cap altra opció. El canvi va ser positiu i es va demostrar que tot el que estava aprenent sortia igualment. Amb Danny Kass (el seu nou entrenador) tinc una altra perspectiva. Considero que els canvis sempre són per bé i, més, t’entrena algú amb tanta experiència en migtub i tant coneixement com Danny (Kass). Aquest canvi havia d’anar bé sí o sí, però també és cert que he començat a arreplegar els fruits després de quatre anys amb Benny Bright.” Però el camí previ va ser pedregós per les absències de membres del seu equip: “El meu equip està format pel meu fisioterapeuta, el meu entrenador i un assistent de pista. Tres dies abans de viatjar a Pequín, el meu fisioterapeuta em va dir que no hi podria assistir perquè tenia un problema personal. La Federació Espanyola d’Esports d’Hivern em va ajudar amb un fisioterapeuta que va avançar el viatge. Quan era a la Xina, el meu nou tècnic em va trucar i em va dir que havia donat positiu per coronavirus al segon test. No obstant això, no em va entrar la por i m’ho vaig prendre força bé”.
El gran dia
No ho va tenir fàcil. La primera mànega no va anar gens bé. “Quan vaig passar la primera mànega, estava una mica descol·locada, nerviosa i confosa per la puntuació rebuda. I em vaig preguntar què no estava fent bé. No em podia fixar en el que estaven fent les rivals i Danny Kass, no hi era per dir-m’ho. Sabia que hi havia una línia molt fina entre posar tot allò bo en un paquet i concentrar-ho tot en aquella segona ronda, o posar tot allò bo, tot allò dolent, tot el que estava passant en aquell moment i esperar a veure què passava a la final . Això darrer és el que normalment passa en un moment així. És molt difícil concentrar-te només en el que tu pots fer i el positiu que pots treure en aquell moment, però en aquella segona mànega vaig ser capaç d’ajuntar només allò positiu, centrar-me en el que tenia al davant i recordar-me de la il·lusió que m’havia portat fins a Pequín.”
