Soc un atleta que sempre havia tingut molta propensió a les lesions. Aquest era el meu punt feble perquè en campionats d’Espanya de cadets i sub 20 ja havia pujat al podi, sobretot en els 100 m perquè quan arribava la pista coberta és quan més em lesionava. Amb l’entrenador (Alejandro Mancheno) hem estrat treballant molt en el tema de la prevenció de lesions i fent estudis fins que hem trobat la clau perquè finalment tot sortís com volíem.

Sí, els isquiotibials. Hi ha una dada que alimentava la meva pròpia maledicció. Entre el 2016 i el 2020 em vaig lesionar sempre en la mateixa setmana, els primers dies de gener. I això aquesta vegada no ha passat. Era un bon senyal.

Estàvem entrenant-nos molt bé però la veritat no esperava que la millora fos tan bèstia. Tenia 6.75 de marca personal però recordo que la setmana que la vaig fer havia tingut febre i havia arribat al campionat malalt. L’havia fet en unes circumstàncies molt complicades. El meu somni era baixar a mitjà o llarg termini el rècord català de José Illán (6.65) o sigui que imagina’t què suposa haver fet ara 6.61. Estic dins el meu somni.

Això és una bogeria. És difícil de creure però els meus objectius de la temporada eren com a molt fer un podi al campionat sub 23 i córrer la final absoluta. Quan vaig guanyar a Salamanca amb 6.68 i em vaig veure líder del rànquing espanyol per primer cop vaig pensar que em quedava mitja dècima per anar al mundial. Per què no? Ara bé, t’haig de dir que el dilluns després de guanyar el títol sub 23 estava fet pols pel viatge i no em podia ni aguantar; no vaig poder ni acabar l’entrenament. Vaig fer un dia de descans i gimnàs i així em vaig plantar al campionat d’Espanya.

Sí. Després de sis curses estava exhaust. Només vaig poder anar al fisioterapeuta i passar pel mecànic, que diem nosaltres. Les cames necessiten calma abans del mundial i per això avui no correré a Madrid. També necessito rebaixar la tensió.

No he mirat encara els rànquings ni res, però és el meu primer campionat internacional absolut i hi aniré sobretot a gaudir de l’experiència i, si em sento bé, baixar de la barrera dels 6.60. Això ja seria un gran èxit més enllà de si quedo últim o a mitja taula. Fins ara només havia anat a campionats sub 20.

Sí, segur. Vaig anar al Cornellà amb 12 anys i sempre he estat al seu costat. No tinc cap intenció, per exemple, d’anar al CAR.

Petits detalls que tenim localitzats. El recolzament a la sortida i segurament a la part final de les curses haig d’aprendre a córrer més relaxat; encara ho faig amb tensió.

Ara encara estem centrats en els 60 m perquè no ha acabat la temporada, però veig realista acostar-me o baixar dels 10.20, que podria classificar-me per a l’europeu o el mundial, tot i que hi ha diverses vies per anar-hi. Segur que puc fer una bona queixalada a la marca, una altra cosa serà acostar-me al rècord català (10.16, Patrick Chinedu).

Sí. És un dels meus ídols, però també m’he fixat molt en Andre de Grasse, el grup de jamaicans del 2010 amb Yohan Blake i ara sobretot el campió olímpic, Marcel Jacobs. Miro molts vídeos d’ell.