Quan em van ope­rar ja no em pesava tant tenir la cita olímpica a prop com haver-me d’esforçar al 100%, o al 200%, per arri­bar a un objec­tiu que no sé si tor­na­rem a acon­se­guir com en el cicle pas­sat. Hi estic dis­po­sada? Arriba un moment que veus que no i, a mi, m’agrada la gimnàstica però no com a com­pa­nyes que tinc que les apas­si­ona. M’agrada entre­nar-me i acon­se­guir coses que mai pen­sava que seria capaç d’acon­se­guir, però si m’he lesi­o­nat aquest any, per què no em pot tor­nar a pas­sar l’any que ve?

De fet, venia d’abans però vaig deci­dir aguan­tar fins als Jocs i, si m’havia d’ope­rar, fer-ho després. La tenia des de l’abril o el maig abans de Tòquio i és una defor­mació al tendó d’Aquil·les.

Hi estava lli­gada però ara era externa i me la pagava jo mateixa. Cada per­sona és dife­rent de les altres i totes tre­ba­llen dife­rents aspec­tes. Per exem­ple, hi ha una com­pa­nya olímpica a Rio, l’Ana Pérez [Sevi­lla, 1997, cam­pi­ona esta­tal i reti­rada abans dels Jocs per les lesi­ons als tur­mells], a la qual només cal que li diguis que no pot fer una cosa perquè l’acabi acon­se­guint. Jo, en canvi, m’ho crec i no tre­ba­llo les pres­si­ons per gua­nyar o no, perquè no soc gens ambi­ci­osa amb el resul­tat. Jo tre­ba­llava més que m’esta­ven mirant, els meus fami­li­ars i amics, i m’auto­e­xi­gia molt per no dece­bre l’entre­na­dora.

Per a mi no va ser un sacri­fici: he estat viat­jant cap a un cantó i cap a l’altre i a casa només hi era a les nits i no soc una noia fami­liar, que en depen­gui. M’encanta pas­sar-hi temps, però quan hi vinc de vacan­ces se’m fa estrany i fins i tot els meus pares em deien que no els havia tru­cat en tot el pri­mer mes de ser-hi. Visc tant el moment que m’oblido de par­lar-hi i pre­fe­reixo quan els veig expli­car-los-ho. És més dur quan et fas gran i t’ado­nes del que t’has per­dut. Quan tenia 15 anys era molt happy flowers.

En rea­li­tat soc molt gan­dula, amb el tema de l’esport. De seguida dic que no puc, en lloc d’inten­tar-ho, i sem­pre han estat els meus pares o les meves entre­na­do­res o amics que m’han fet veure que podia. Soc força covarda en aquest aspecte, però a la vegada tos­suda, i quan veig que puc hi vaig a mort. Soc pecu­liar i quan he tin­gut un objec­tiu he llui­tat per acon­se­guir-lo, però abans m’han hagut d’espa­vi­lar perquè com que visc tant les emo­ci­ons se m’ha d’atu­rar i cal­mar-me. En les com­pe­ti­ci­ons, per exem­ple, ho pas­sava mala­ment perquè no m’agra­dava i, en canvi, en els entre­na­ments no: soc molt soci­a­ble i si m’agrada com­pe­tir és per veure gent, les que serien rivals, que nor­mal­ment no veig. Em pas­sava les com­pe­ti­ci­ons ani­mant-les fins que arri­bava el meu torn.

M’he ado­nat que a la vida s’ha de ser molt feliç, tenir molta paciència perquè les coses mai sur­ten com una vol i si no ets feliç fent el que vols no val la pena. Ho he pas­sat mala­ment mol­tes vega­des però m’ha apor­tat coses bones i gràcies a això soc qui soc. Sé que també podré superar obs­ta­cles en la vida que altres per­so­nes no podran superar. Si he pas­sat una lesió en un ull que no sabia si podria tor­nar-hi a veure perquè gai­rebé em vaig tren­car el nervi òptic i hi veia doble i no sabia si tor­na­ria a fer gimnàstica, he pas­sat la pandèmia i he anat als Jocs, puc superar qual­se­vol cosa... És això: ser tos­suda i ser feliç.

Vull estar-hi a prop, però de moment neces­sito des­in­to­xi­car-me de l’esport. Sé que mai me n’allu­nyaré i em vull dedi­car a orga­nit­zar com­pe­ti­ci­ons de gimnàstica artística i que es vegin més, no com el fut­bol, que és impos­si­ble, però que la gent sàpiga que es fan i tin­guin ganes de veure-les encara que no hi tin­guin un fami­liar o un amic.

No sé com ha pas­sat però n’estic encan­tada. Fins i tot em fa molta il·lusió que acon­se­guei­xin els seus objec­tius i que es vegin. El fut­bol no m’agrada ni m’apas­si­ona, però m’agrada que arri­bin tan lluny. Hi ha hagut un canvi i les dones cada vegada tenim més ganes de fer esport, que se’ns vegi, que se’ns escolti i que la gent valori que hi dei­xem la pell.