La tarda del 31 de juliol del 1992 Daniel Plaza va guanyar la medalla d’or en la final dels 20 quilòmetres marxa i es va convertir en el primer atleta català que era campió olímpic. El marxador del Prat superava així la gesta que Jordi Llopart, el seu entrenador, havia fet el 1980 a Moscou quan es va emportar la plata en els 50 quilòmetres marxa. Plaza es va imposar sense oposició amb 1h21:45 al canadenc Guillaume Leblanc (1h22:25) i l’italià Giovanni de Benedictis (1h23:11) en una prova marcada també per la desqualificació de Valentí Massana en ple ascens a Montjuïc –800 metres terribles–, quan ja tenia la segona posició consolidada. Massana havia rebut la tercera amonestació una bona estona abans, però no la hi van mostrar fins que estava a punt d’entrar a l’estadi. Quan va atendre la premsa després de la prova, Plaza va explicar que quan va creuar la línia d’arribada es va girar per esperar Massana i abraçar el seu company, però va veure que no hi era.

Plaza estava entrenat per Jordi Llopart, i Massana, per Josep Marín, que a més era el seleccionador espanyol en aquells Jocs. Llopart i Marín van ser els atletes, que de la mà de Moisés Llopart en el nucli del GCR La Seda del Prat de Llobregat, van situar la marxa catalana a l’elit mundial amb els seus èxits en els grans campionats a finals de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta. Llopart havia estat campió d’Europa (1978) i subcampió olímpic (1980) i Marín havia estat plata i bronze en el mundial (1983 i 1987) i campió i subcampió d’Europa (1982).

Plaza i Massana eren la segona generació d’èxit de la marxa catalana i els seus entrenadors havien estat els protagonistes de la primera. Plaza tenia 26 anys el dia que va guanyar l’or olímpic i Massana, 22. Tots dos havien tastat els podis internacionals de joves. Plaza havia estat subcampió d’Europa júnior el 1985 i Massana, subcampió del món júnior el 1988 i subcampió (1987) i campió d’Europa júnior (1989) i també havien tret el cap amb èxit en les competicions absolutes. Plaza ja havia estat als Jocs de Seül del 1988 (12è en els 20 quilòmetres) i havia guanyat la plata en l’europeu del 1990, en què Massana havia estat cinquè. En el mundial del 1991, Plaza va creuar tercer la línia d’arribada, però va ser desqualificat 15 minuts després, quan estava atenent els periodistes.

Tot i aquests bons antecedents, està clar que els 20 quilòmetres marxa de Barcelona va marcar l’inici d’una etapa daurada. Entre el 1992 i el 1996, els marxadors catalans van pujar al podi en totes les competicions internacionals –Jocs Olímpics, campionats del món i d’Europa– que es van disputar. L’any següent als Jocs de Barcelona es van disputar el campionat del món a Stuttgart i Massana es va poder agafar la revenja i va guanyar l’or en els 20 quilòmetres en què Plaza va acabar tercer i Jaume Barroso, quart. Les marxadores també es van afegir a la festa i Encarna Granados va guanyar el bronze en els 10 quilòmetres –la primera medalla d’una catalana en una prova femenina en un mundial–. El 1994 va ser el torn dels campionats d’Europa. Massana va tornar a pujar al podi, tercer en aquesta ocasió, i Plaza també va tornar a tastar l’amargor de la desqualificació. El 1995, un altre cop mundials i Massana va guanyar la plata en els 20 quilòmetres mentre que Plaza va tornar a ser desqualificat. Els Jocs Olímpics d’Atlanta, el 1996, van tancar aquest cicle triomfal. Massana va guanyar el bronze, ara en els 50 quilòmetres marxa, i Plaza va acabar onzè en els 20 quilòmetres. Ni un ni l’altre tornarien a pujar al podi en uns Jocs Olímpics, un campionat mundial o un europeu, tot i que Massana encara faria una bona col·lecció de llocs de finalista fins al mundial del 2001, amb un destacat quart lloc en els 50 quilòmetres dels Jocs de Sydney del 2000.