El britànic Linford Christie va ser el sorprenent vencedor a Barcelona de la final més esperada en qualsevol edició dels Jocs, la dels 100 metres. Va ser sorprenent no perquè no tingués un currículum que l’avalava com a possible rei de la velocitat mundial –subcampió olímpic (1988), doble campió d’Europa (1986 i 1990), quart en el mundial (1991)– sinó per la seva edat: 32 anys. Mai un atleta tan gran havia estat campió olímpic dels 100 metres.

Linford Christie ho va ser. Amb 32 anys, 3 mesos i 30 dies. I va succeir en el palmarès Carl Lewis, campió olímpic el 1984 i 1988 i del món el 1987 i el 1991, que no va poder competir en aquesta prova a Barcelona perquè no va superar les proves de selecció dels Estats Units, en què va ser sisè. Christie va ser l’únic europeu de la final dels 100 metres, va guanyar la batalla a nord-americans, africans i a la barrera dels deu segons (9.96). Frankie Fredericks (Namíbia) va ser segon (10.02) i Dennis Mitchell (Estats Units), tercer (10.04). Un cop campió olímpic, el britànic no va evitar parlar del tema de l’edat: “Ja vaig dir l’altre dia que seria el campió olímpic. Em van dir que era massa vell i que l’esprint no és una cursa per a vells, però Linford Christie no hi creu, en això.”

Christie va agafar la condició de campió de més edat a l’escocès Alan Wells, que havia estat campió el 1980, a Moscou, amb 28 anys i 83 dies. Curiosament, els tres britànics que han estat campions olímpics dels 100 m en tota la història, també han estat els més vells en el moment d’aconseguir-ho. Ho va ser Christie el 1992, Wells el 1980 i Harold Abrahams, un dels herois de la pel·lícula Carros de foc, el 1924, a París.

Christie ja sabia el que era competir a l’estadi de Montjuïc. Ell va ser el representant de la Gran Bretanya en els 100 metres, que va guanyar la copa del món que va inaugurar oficialment l’estadi en aquella jornada caòtica en què va diluviar i el rei d’Espanya va ser rebut amb una gran xiulada.

La victòria de Linford Christie a l’estadi de Montjuïc va ser una mostra més del que va ser tota la seva carrera atlètica, des dels primers èxits fins al negre final de la seva vida esportiva. El 1983, quan Carl Lewis va ser campió mundial dels 100 m, que ja va córrer en 9.97, ell ho va fer en 10.46 i ni tan sols estava en la selecció britànica. El 1986, ja amb 26 anys, tot va canviar. Christie va guanyar el primer dels tres títols de campió d’Europa dels 100 m (1986, 1990 i 1994) que aconseguiria i es va instal·lar de manera definitiva entre els millors velocistes del món. Quart al mundial del 1987 i tercer en els Jocs del 1988 –en els dos casos hi guanyaria un lloc per les desqualificacions de Ben Johnson–, va arribar a Barcelona després d’haver estat quart en el mundial del 1991, en aquella cursa que va ser coneguda com “la final de les finals” pel nivell de les marques. Lewis va guanyar amb un nou rècord mundial (9.86) i Christie no va pujar al podi tot i fer dues centèsimes més (9.92) que el rècord mundial que va batre Lewis.

La final dels 100 m de Barcelona no va ser res de l’altre món comparat amb el que s’havia vist en els campionats anteriors, però a més de l’or olímpic va significar per a Christie l’inici de la seva millor època: campió olímpic (1992), campió mundial (1993) i campió d’Europa per tercera vegada (1994). El 1995 va ser sisè en el mundial i el 1996, quan defensava el títol olímpic a Atlanta va ser desqualificat per haver comès dues sortides nul·les en la final.

El campió olímpic dels 100 metres més vell de la història també es va convertir el 1993 en el campió mundial de més edat. En aquest cas, Christie va guanyar l’or amb 33 anys i 135 dies, prenent l’honor a Carl Lewis, campió el 1991 amb 30 anys i 56 dies. És clar que en aquest cas no té tant merit com en els Jocs, ja que els mundials d’atletisme es van començar a disputar el 1983.