Taekwondo

JOEL GONZÁLEZ

CAMPIÓ OLÍMPIC A LONDRES I DIRECTOR DE L’OFICINA D’ATENCIÓ AL JUGADOR DEL FC BARCELONA

“Tot allò va ser impressionant”

“Em causa molta alegria. Sé que ha passat molt temps i em segueix provocant un cert neguit veure què vaig ser capaç d’aconseguir. Recordo que no volia que s’acabés el dia”

“Ells n’estan molt contents, igual que jo. Saben que puc treure molt profit del fet d’ajudar-los”

Em segueix aturant gent que diu que va veure el combat i em felicita. Per a mi això no té preu i ara mateix m’emociona
Tothom està molt ben preparat i els esportistes, al final, sortim amb experiència zero en segons quins àmbits
Mirem d’ajudar els jugadors a tenir solucions i no problemes, que es veurien reflectits en el terreny de joc
Els jocs olímpics són l’esdeveniment més important. Jo havia estat campió del món i no ho sabia ni la meva veïna

El 8 d’agost del 2012 és una data espe­cial per a l’esport català i ino­bli­da­ble per a Joel González (Figue­res, 1989), que demà fa deu anys va acon­se­guir el títol olímpic de taekwondo en la cate­go­ria de menys de 58 qui­los. “Sem­pre hi ha un moment”, diu l’empor­danès, que fa un parèntesi a la seva feina de direc­tor de l’ofi­cina d’atenció al juga­dor del FC Bar­ce­lona –hi va entrar el setem­bre del 2021 relle­vant Pepe Costa, que mar­xava de bra­cet amb Leo Messi a París– per recor­dar l’efemèride i tot el que va venir després, fins avui.

La data la tenia con­tro­lada? Quin record en té, deu anys...
Jo? I tant! El 8 d’agost és una data que no obli­daré mai. Sobre­tot el que més ver­ti­gen em pro­voca és recor­dar que en aquell moment no ho veia fàcil, perquè m’entre­nava molt i vaig posar-hi el meu 100% i fins i tot el 200 per acon­se­guir els meus objec­tius. Però amb el pas del temps, amb lesi­ons i con­tra­temps, veig que el que vaig fer va ser molt gran i jo mateix em pre­gunto com vaig ser capaç de fer un cicle per­fecte. Em causa molta ale­gria. Sé que ha pas­sat molt temps i tot i així em segueix pro­vo­cant un cert neguit veure què vaig ser capaç d’acon­se­guir. Ara ja he dei­xat el taekwondo i tinc una altra vida, però tot allò va ser impres­si­o­nant.
Ja havia estat campió del món dos cops i era número 1 del rànquing mun­dial..., no va ser una sor­presa. No gua­nyar hau­ria supo­sat un dal­ta­baix?
Tenia clar que havia fet un cicle quasi per­fecte, amb uns 70 com­bats en què pot­ser en vaig per­dre només un, com a molt. Jo hi anava amb totes les ganes i tota la il·lusió, sabent que era molt pro­ba­ble que guanyés. I també que no seria ni la pri­mera vegada ni l’última que en uns jocs olímpics el que hi arri­bava com a gran favo­rit al final aca­bava sense gua­nyar. La final olímpica la vaig fer també con­tra un campió del món [el coreà Dae­hoon Lee, amb qui no s’havia enfron­tat mai perquè com­pe­tia en menys de 63 kg i en els Jocs els pesos s’ajun­ten de dos en dos]. Ni m’ho vaig plan­te­jar, sí que havia d’anar a totes i gua­nyar.
Del moment que gua­nya, quina imatge li ve a la memòria?
Sobre­tot recordo que no volia que passés el temps, estava gau­dint una cosa màgica i el que em pas­sava pel cap era que ho havia de gau­dir, perquè mai més podria tor­nar-ho a viure. Ser campió olímpic és cada qua­tre anys i la pri­mera vegada és única: no volia que s’acabés aque­lla nit. Veure els elo­gis, com has posat el teu nom a la història... Recordo que no volia que passés el temps i s’acabés aquell dia.
Si em diu que ara ho recorda amb ver­ti­gen, en aquell moment, que tenia 22 anys...
Jo sem­pre m’entre­nava amb l’objec­tiu de gua­nyar i hi posava tota la meva fe i ener­gia. Quan aca­bava, aquell dia ho gau­dia i la set­mana següent tor­nava als entre­na­ments per pre­pa­rar l’objec­tiu següent. El cam­pi­o­nat següent després dels Jocs és quan em vaig tren­car el genoll, i allò sí que va ser un cop dur.
La seva car­rera pot­ser va començar pel millor i després li va tocar viure la cara més amarga de l’esport, amb les lesi­ons?
El pas­sat, ara que fa deu anys, et fa veure que tot el que he llui­tat ha val­gut molt la pena. Sí que et queda un regust agre­dolç perquè m’hau­ria agra­dat poder seguir més temps en un nivell alt, però també és veri­tat que al final t’has de reti­rar. I també t’ado­nes que el taekwondo tam­poc et per­met viure gaire temps. Com ja veus, estic tre­ba­llant, d’una cosa que m’agrada, però ho he de fer. T’obliga a jubi­lar-te, sense voler, amb 30 anys.
Dels Jocs, ara que se cele­bra el trentè ani­ver­sari de la cita de Bar­ce­lona i havent estat en dues cites, què des­ta­ca­ria?
Sobre­tot el rebom­bori que es genera. A banda del mun­dial de fut­bol, o pot­ser ni aquest, és l’esde­ve­ni­ment més impor­tant en el món de l’esport. La importància que li doneu els mit­jans de comu­ni­cació, la que li donen els governs..., tot­hom! Tu ets allà i és espec­ta­cu­lar estar amb tota la gent, con­viure-hi aquells dies. Però el que més em va impac­tar és la noto­ri­e­tat que genera. Jo havia estat campió del món i no ho sabia ni la meva veïna. És trist, però és la rea­li­tat. El que es genera al seu vol­tant és el que més em va impac­tar.
L’exem­ple de la veïna val per les recep­ci­ons quan torna, suposo.
Al final, al vol­tant d’una meda­lla olímpica es gene­ren mol­tes coses i la gent veu que has llui­tat pel teu país i que has pogut gua­nyar. Et feli­ci­ten pel que has fet, i a mi això és el que més goig em pro­voca. Encara avui em segueix atu­rant gent que diu que va veure el com­bat i em feli­cita. Per mi això no té preu i és una cosa que en aquell moment pot­ser no, però que ara mateix m’emo­ci­ona.
Quin valor li dona al bronze de Río, vist amb pers­pec­tiva.
Li dono molta importància perquè entre­mig em vaig ope­rar el genoll, vaig pas­sar una època molt dolenta amb les lesi­ons aquells qua­tre anys i, tot i així, vaig llui­tar i hi vaig ser. Sem­blava que ningú creia en mi, que pogués gua­nyar una altra meda­lla. I em vaig acon­se­guir clas­si­fi­car. I, després, poder tor­nar a uns Jocs i tor­nar al podi, per mi va ser el premi a la constància que mai m’hau­ria ima­gi­nat. El més fàcil era pen­sar que la meda­lla ja la tenia, que hi havia hagut el tema del genoll i que tam­poc pas­sava res, que venia gent jove amb empenta... Però vaig voler-ho fer, sí o sí, i va sor­tir.
Vostè en tot moment hi creia?
Vaig tenir la sort que la meva família no em va fallar en cap moment. La gent que m’envolta i que m’és més pro­pera sem­pre em va fer cos­tat i em sen­tia molt acom­pa­nyat. Sabia que si fallava era perquè no hi havia pogut arri­bar, no per no haver-ho inten­tat.
S’havia refe­rit molts cops, abans de reti­rar-se, a una certa por al buit. Un cop ho anun­cia, pas­sen un parell de mesos fins que s’incor­pora al Barça. Com es viu aquesta tran­sició?
Si m’ho pre­gun­tes a mi, et con­testo que bé. Però si ho dema­nes a la meva pare­lla i els meus amics, segu­ra­ment et diran que insu­por­ta­ble [riu]. No sé si és perquè estressa, l’obli­gació de dei­xar el que has fet sem­pre... És molt com­pli­cat tro­bar una moti­vació, després. Entres a for­mar part d’un món labo­ral que estem veient que és molt com­pli­cat, tot­hom està molt ben pre­pa­rat i els espor­tis­tes, al final, sor­tim amb experiència zero en segons quins àmbits. És com­pli­cat, pas­ses a ser el cen­tre d’atenció en el teu esport a haver de fer una altra cosa.
En el seu cas no li va mala­ment.
He tin­gut la sort de par­lar amb el Bar­ce­lona i veure que encai­xava per­fec­ta­ment en els seus plans. N’estic molt con­tent, no em puc quei­xar, i estic apre­nent-ne molt i tre­ba­llant molt. Donem un ser­vei molt impor­tant.
Al final, se li valora l’experiència espor­tiva sense venir del món del fut­bol i estar-ne into­xi­cat, si em per­met? O la pre­pa­ració acadèmica? Perquè, no ho obli­dem, té un doc­to­rat ‘cum laude’ en cri­mi­no­lo­gia per la UCAM.
És evi­dent que al final va ser la suma de tot. El caràcter i saber com fun­ci­ona un ves­ti­dor i el dia a dia d’un espor­tista els encai­xava molt. També vaig tre­ba­llar a la UEFA i a LaLiga i tenia aquest per­fil acadèmic que crec que van inten­tar pro­var, i ja fa un any que hi soc. I crec que ells n’estan molt con­tents, igual que jo. Diria que va ser aga­far una per­sona que té l’experiència i que no té por, d’una banda, i que quan em van conèixer els vaig encai­xar molt bé per aquesta ves­sant for­ma­tiva, de l’altra. I per això crec que hem encai­xat tan i tan bé.
Com va anar el seu ‘fit­xatge’?
Va ser una con­versa d’amics, de què faria en un futur, i dir-los que pot­ser tira­ria cap a la UEFA i expli­car-los tot el que havia estat fent aquests dar­rers anys els va sor­pren­dre. I quan els ho vaig expo­sar em van dema­nar el currículum i em van dir que pot­ser seria millor que em quedés per aquí. A mi em va sem­blar per­fecte: sem­pre he estat del Barça i mar­xar ves a saber on podent viure a Bar­ce­lona, a la teva terra i on sem­pre has vol­gut estar, i a més a més amb el club de tota la teva vida... Tot es va ali­near: van tro­bar la res­pon­sa­bi­li­tat fent-me direc­tor d’aquesta ofi­cina d’atenció al juga­dor, per la con­fiança que tenen en mi i perquè saben que puc treure molt pro­fit al fet d’aju­dar-los.
Es tracta d’això, de ser-hi de seguida tan bon punt tenen una neces­si­tat?
És una línia que en un futur, crec i espero que no molt llunyà, volem seguir en totes les sec­ci­ons. I el que volem i inten­ta­rem és fer un gir de 180 graus a tot allò que són pro­ble­mes que poden tenir quan es tro­ben fora del ter­reny de joc. A vega­des quan es fitxa un juga­dor no sap on és la millor zona per anar-hi a viure o dur els nens a l’escola. Hi ha mil coses del dia a dia que ells no poden fer, com anar al mig de la Ram­bla a com­prar ves a saber què. O a una comis­sa­ria a fer un NIE. I no perquè no puguin, que fer-ho ja ho poden fer, sinó perquè seria impos­si­ble, s’hi gene­ra­ria un gui­ri­gall... Mirem de fer totes aques­tes tas­ques i aju­dar-los sobre­tot a tenir solu­ci­ons i no pro­ble­mes que després es veu­rien reflec­tits en el ter­reny de joc.
LaLiga i el frec a frec que man­te­nen amb Javier Tebas des de fa temps, vostè que hi ha tre­ba­llat, hi pot inter­ve­nir en un moment deter­mi­nat o són par­cel·les que no es rela­ci­o­nen?
Tal com dius no hi ha relació entre elles, però, només fal­ta­ria, sem­pre que esti­gui a les meves mans aju­dar ho faré. Però ni en sé res ni m’ho han dema­nat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)