Núria Picas (Manresa, 1976), guanyadora el 2017 de la Ultratrail del Montblanc, tornarà a competir en una carrera de resistència l’1 d’octubre en la Ultra Pirineu després de pràcticament quatre anys sense poder fer-ho a causa d’una lesió al turmell esquerre que fa un any encara li provocava “dolor” en córrer al darrere dels seus fills.

Però, com explica en una entrevista concedida a EFE l’ambaixadora de la marca BUFF, tot va canviar en l’estiu del 2021. Llavors va conèixer un fisioterapeuta que, juntament amb un metge, li va traçar un pla de rehabilitació, fins al punt que Picas es va tornar a veure capaç de participar en una carrera de muntanya de 100 quilòmetres.

“No he tingut frustració. Mai m’he sentit així. Estic acostumada als problemes al turmell esquerre (se’l va trencar mentre feia escalada a Montserrat abans de començar a competir en ultratrails) i sabia que un dia em diria prou. A més, he pogut seguir fent esport, com escalada i bicicleta tot terreny. Com diuen, si en la vida se’t tanca una porta n’hi ha moltes altres per obrir. I n’he obert moltes”, reflexiona Picas, que admet, però, que va pensar que potser mai més competiria: “Això sí. De fet, fins a fa un any pensava que no podria córrer una carrera i molt menys una ultratrail. Em veia incapaç. El que passa és que un fisioterapeuta amb el qual em vaig trobar va fer que cregués en les meves possibilitats de revertir la situació. No ja per poder competir, sinó per anar al darrere dels meus fills. Em feia molt de mal.”

Un dels motius va ser una mala rehabilitació: “No vaig rehabilitar bé, no vam fer el treball que tocava. Però, a partir de llavors, vaig començar a fer les coses ben fetes perquè no em quedessin seqüeles i, a poc a poc, el meu cap va començar a anar més enllà i vaig pensar a fer alguna carrera. El fisioterapeuta que vaig conèixer em va dir l’estiu del 2021 que jo havia de córrer, que em posés a les seves mans. Paral·lelament, vaig conèixer el doctor Xavi Gasol i em va dir el mateix. Gasol em va posar plasma ric en plaquetes i el fisioterapeuta em va planificar càrregues progressives de treball. Entre l’un i l’altre van fer un encaix perfecte perquè jo pogués tornar a córrer.”

La catalana va decidir que tornaria al maig i va participar en dues curses d’incògnit: “Vaig córrer dues carreres de forma secreta al sud de França (al Canigó i al Montcalm). Vaig comprar el dorsal, pagant, quan normalment me’l regalen. I no vaig penjar res a les xarxes socials. Però, en la del Canigó, vaig finalitzar en tercera posició i en el lliurament de premis em van dir que jo era qui havia guanyat la Montblanc. Ho vaig admetre. I en la Marató del Montcalm també vaig comprar el dorsal i em va tocar el 1.200 i escaig. La sorpresa va arribar quan el vaig anar a buscar, ja que tenien la meva bossa preparada amb el número 1. Em van descobrir.”

Picas n’explica les sensacions que va tenir: “Durant la carrera, bé. Jo mai corro havent-me pres algun medicament. Vull saber sempre quin és l’abast de la lesió. En l’arribada del Montcalm vaig sofrir un dolor molt sever. No vaig poder ni aixecar-me. Em van haver de donar una bicicleta per poder anar a la dutxa. Va ser a conseqüència de la intensitat que jo li poso a una marató. En aquest moment, a l’agost, vaig pensar que no podria córrer la Ultra Pirineu, de 100 quilòmetres, tenint en compte el que m’havia passat fent-ne 42. Va ser molt dolorós, vaig plorar de dolor. Em vaig amagar dins la samarreta i vaig plorar. La meva parella va flipar.”

No té clar quin serà exactament el seu nivell actual: “Pot ser que pugui tornar al nivell d’abans, no ho sé. Tinc dubtes. Però jo ja vaig guanyar la Montblanc patint dolor al turmell. Cal provar-ho, sóc valenta en aquest sentit i una mica boja. Crec que s’ha de provar, és molt fàcil quedar-se a casa. M’agrada experimentar, m’agrada el risc. I fent això corro un risc molt elevat.”