MARC SUBIRÓN
JUGADOR DEL BUC BARCELONA
“L’esport ens beneficia físicament i emocionalment”
“S’ajusta molt bé a mi, ja que em permet tenir un ritme competitiu alt i poder continuar gaudint i entrenant-me fort”
“És un dels clubs pioners i amb més experiència de tot l’Estat. Em va permetre millorar ràpidament”
Sempre dic que intento gaudir al màxim perquè mai sé quan serà l’última competició i entrenament
Marc Subirón té la síndrome de Kniest, una discapacitat que afecta totes les articulacions del cos. Tot i això, tota la vida ha estat lligat a l’esport. Després d’una dècada jugant a bàsquet, fa tot just quatre anys es va passar al rugbi en cadira de rodes, i s’ha convertit en un dels jugadors catalans més destacats en aquesta disciplina amb el seu equip, el BUC Barcelona. El seu lema és: “Treballa fort i gaudeix de la vida sense límits.”
Pensar així és el que el fa superar-se dia rere dia?
Sí, intento ser una persona molt pràctica i gaudir al màxim de cada entrenament i competició, i celebrar les victòries, aprendre de les derrotes i, en definitiva, ser millor esportista.
Com l’afecta la seva discapacitat?
És una discapacitat minoritària que afecta totes les articulacions del cos i em limita el moviment, i també té altres símptomes com ara l’afectació de la visió o l’oïda. Això fa necessari uns productes de suport com una cadira de rodes, uns audiòfons, unes ulleres, etc. Però amb els productes adequats es pot portar una vida quotidiana.
Quan va començar a practicar esport?
Des de petit he estat lligat a l’esport, però en l’àmbit familiar, amb el meu pare. Amb la meva discapacitat no hi havia una oferta esportiva com la que podem conèixer ara. Movent-me una mica vaig veure que el bàsquet en cadira de rodes és l’esport rei en les persones amb discapacitat. Llavors vaig començar a buscar fins que vaig trobar uns equips quan vaig fer –desgraciadament, perquè no va ser abans– divuit anys.
Després d’una dècada amb el bàsquet, es va passar al rugbi. Per què?
Per l’afectació òssia i articular vaig començar a patir les conseqüències de tants anys amb el bàsquet. En aquell moment tenia un preparador físic que em va parlar del rugbi en cadira de rodes; jo el desconeixia completament. Vaig anar un dia a provar-ho i vaig veure que aquest esport està pensat per a discapacitats força severes, com a mínim tres de quatre extremitats afectades. Per tant, s’ajustava molt bé a mi, ja que em permetia tenir un ritme competitiu alt i poder continuar gaudint i entrenant-me fort.
Va ser difícil aquest pas?
Va ser complicat en el sentit que vaig veure que aquella etapa s’acabava després de tants anys. Però sempre has de tenir la mentalitat d’adaptar-te al que et ve a la vida. I si en aquest cas em donava una segona oportunitat de poder gaudir d’un esport al més alt nivell, doncs jo l’agafo sense cap mena de problema.
Com va entrar a formar part del BUC Barcelona?
Vaig tenir la sort d’estar a Barcelona, i el BUC és un dels clubs pioners i amb més experiència de tot l’Estat. Això em va permetre absorbir com una esponja l’experiència d’altres jugadors que feia més anys que hi eren i que havien anat a França a jugar. Ràpidament, vaig aprendre d’una forma molt àgil i vaig passar al terreny internacional.
A què es deu l’èxit d’aquest equip?
El rugbi en cadira de rodes és un esport jove. Hem guanyat les cinc primeres edicions de la lliga espanyola. No és casualitat. Simplement, és el fruit del fet que els primers jugadors van anar a França a aprendre, i després van compartir els seus coneixements amb els nous jugadors que arribàvem. Tanmateix, és una filosofia de treball. Si ens podem entrenar un dia més, ho fem. Si podem anar a jugar un torneig perquè les capacitats econòmiques ens ho permeten, hi anem. Si podem adquirir més material, ho fem. Tot és sacrifici col·lectiu, no només econòmic, i també personal quant a temps i feina. A més, també competim en la segona divisió francesa. Això ens permet millorar perquè qualsevol país europeu té molta més experiència que casa nostra, i aquesta és la forma de créixer i conèixer persones diferents de tu.
Què significa per a vostè l’esport?
La meva vida és sinònim d’esport. Des de petit he tingut un lligam amb l’esport i em seria molt complicat viure sense. A les persones amb discapacitat ens beneficia no només per un tema físic, sinó també emocional. Amb el bàsquet i després amb el rugbi, se’m van anar obrint reptes i vaig agafar una mica més d’embranzida. Sempre dic que em vaig a entrenar amb la mentalitat d’un novell i intento gaudir al màxim perquè mai sé quan serà l’última competició i entrenament.
També és advocat. Com ho compagina?
És complicat perquè a l’esport adaptat, exceptuant una petita part, no som professionals, però moltes vegades ens entrenem i juguem a uns nivells que sembla que ho siguem. No tenim facilitats de compatibilitat. En l’etapa laboral has de ser prou equilibrista per poder-ho compaginar. Però mentre hi hagi ganes i il·lusió es podrà fer.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.