Des de l’inici de l’estiu de l’any passat, quan ens vam començar a preparar per classificar-nos per a Tòquio. El Rodrigo va renunciar a la seva categoria perquè li costava molt donar el pes i a darrera hora ens van muntar el bot. Només vam tenir un mes per entrenar-nos i ens vam quedar a les portes dels Jocs. Va ser molt dur perquè ens vam creure que hi podíem ser i per molt poc no hi vam poder anar.

Quan vam fer la primera medalla en la copa del món de Belgrad, feia molt poc temps que estàvem junts. Sabíem que érem ràpids pels temps que marcàvem, i el primer bronze ens va donar més esperança i motivació.

Sí, hem canviat. Vam fer la prova de posar el Rodrigo al davant i anava una mica millor. I ho vam deixar així.

És el que va cridant i diu les coses i ha de saber compenetrar-se molt bé amb el davant, que és el que porta el ritme i la remada.

Busquem un ritme alt i eficient, sense gastar tota la força, i ataquem en els darrers 250 metres perquè tenim molt bon esprint final, això sempre sense perdre contacte amb els rivals. En el mundial, els francesos se’ns van escapar una mica massa. Vam sortir a guanyar i sabíem que érem més ràpids, però ells van marxar i ens vam quedar a menys d’un segon.

Sí, i tant. Per exemple, pel que fa als estudis, que faig ADE a distància, anem més a poc a poc, vivim fora de casa, vivim a Sevilla i preparem la part final de la temporada a Banyoles, amb concentracions puntuals a Sierra Nevada o a Galícia, i tenim menys contacte amb els amics i la família. Mentalment és molt dur perquè cada dia ens entrenem entre sis i vuit hores. També hem de tenir cura de l’alimentació. El teu cos va al límit. Però també hem de ser conscients del que volem i la manera com aconseguir-ho.

A mi, sincerament, m’agrada la festa, sobretot amb els meus companys, i pràcticament no puc sortir mai, tot i que ara ho faig en les vacances. Quan deixi de remar... Pel que fa a la dieta, sacrifiquem molt, però de tant en tant has de gaudir d’algun caprici motivador.

Ha estat un any increïble. En totes les competicions internacionals hem aconseguit medalla i estem molt contents. Hem anat aprenent sobre la marxa i hem segellat l’any amb una plata en el mundial a només un segon dels campions olímpics.

Si, mai havien perdut cap regata fins ara i ens havien guanyat sempre. Cada vegada ens hi acostàvem més, sobretot en l’europeu, en el qual les condicions no van ser les més favorables per a nosaltres. Estem molt contents d’haver-los guanyat en el mundial. El fet de confiar en el pla i en l’estratègia ens ha permès de superar-los.

La millor edat tant físicament com d’aprenentatge és entre els 30 i els 32 anys. Som els més joves i els que tenim més marge.

Jo, de fet, encara soc sub-23 i havia d’anar al mundial sub-23, que era a finals de juliol, amb un company que es diu Pablo i amb un projecte que anava prou bé. Però hi vaig haver de renunciar-hi per l’europeu absolut. De fet, jo era l’únic sub-23 en la final del mundial. Va ser una llàstima perquè era el meu últim any de sub-23, però veient que hi havia possibilitat d’estar al podi absolut no m’ho vaig ni pensar.

Ser ràpid en la primera part de la temporada abans de muntar el doble, continuar millorant col·lectivament tant físicament com mentalment i arribar el millor possible a la copa del món que començarà a Zagreb (Croàcia) al maig, a l’europeu i al mundial.

Ara hem de tocar de peus a terra i que no ens pugin els fums. Seguir treballant amb il·lusió i compromís. El cop de no anar als Jocs ens va ajudar a no perdre cap entrenament i hem de seguir amb aquesta actitud. Això no treu que el nostre objectiu a París 2024 és guanyar l’or, no tenim cap altra cosa al cap, costi el que costi.

De vegades potser massa i tot. De vegades, entrenant-nos, amb qualsevol petit detall que se’ns escapa ja ens enfadem i això de vegades pot perjudicar.

És molt important anar regularment al psicòleg i ens ha ajudat molt. S’hi ha d’anar, tant a la vida com a l’esport, no només quan van malament les coses, com si anessis al fisioterapeuta.

Seré sincer. Quan vam tornar del mundial vam sortir per Barcelona i no vaig beure gaire perquè després d’una competició d’aquestes el cos està molt cansat i amb molt d’àcid làctic. Amb tres cerveses em vaig marejar. Me’n vaig anar a dormir.

M’ha fet molta il·lusió els dos cops que he anat a l’ajuntament i veure tos els nanos petits que em venen a rebre i et fan preguntes i et miren. Em recorda quan era petit i tenia els meus referents del rem. Jo admirava Adrià Mitjavila, Jordi Jofre i Rodrigo Gómez.

M’agraden molt. Un dels meus objectius és ajudar a la visibilització del rem i conscienciar els més petits. Quan tu ets petit i et ve un referent, t’anima i t’explica coses, això et motiva.