Els metges van veure que era una nena que no caminava bé i que era una mica desastrosa. A més, la meva mare també els va dir que sempre queia i que no anava recta. A partir d’aquí, em van començar a fer més proves i em van trobar que estava malalta, que tenia apràxia oculomotora. Si no fos per això, no haurien fet res i hauria continuat sent una nena maldestra.

Primer no volia cadira de rodes, no la volia ni veure. Quan me la van comprar, jo la tenia a casa apartada perquè amb l’ajuda de bastons encara podia caminar. Em va costar molt acceptar-ho. Al final, quan vaig veure que no podia caminar tot el que jo volia vaig haver d’asseure’m a la cadira de rodes, però em va costar molt de temps.

A mi sempre m’havia agradat molt nedar, però sempre ho feia al mar. Va ser a rehabilitació on vaig conèixer la Maria Folgado, i em va dir que hi havia un curset de natació amb rehabilitació i que ho podia provar. No m’ho vaig pensar, i hi vaig anar. Els entrenadors van veure que a l’aigua era molt competitiva amb els altres i que m’hi esforçava molt. Llavors em va dir si volia anar amb ella, que estaven començant un grup de natació adaptada que estava molt bé. Jo vaig estar un temps pensant-m’ho, però els de rehabilitació em van dir que no deixés escapar aquesta oportunitat. Al final van ser els meus companys que m’hi van animar, i vaig dir que sí.

Sí, perquè jo estava estancada. Només feia piscina i rehabilitació. Ara amb l’equip competeixo, i em relaciono molt més perquè conec molta altra gent en tots els campionats on anem.

A mi m’agrada molt. Per a mi és molt alliberador estar dins l’aigua nedant. És una manera de demostrar que puc fer el mateix que les persones que caminen. A més, la natació m’ha ensenyat a calmar-me quan estic nerviosa, a saber esperar i a estar més tranquil·la.

En aquell moment no m’ho creia. De fet, va ser el meu entrenador el que em va dir que havia quedat segona. Al podi estava al·lucinant, fins i tot em vaig quedar en blanc quan vaig anar a felicitar la noia canadenca que havia quedat primera. En aquell moment em vaig quedar sense paraules. Ja no sabia ni anglès, ni sabia res.

Va ser una explosió abans de recollir la medalla, i ja després ho vam celebrar amb els entrenadors i la família. Però vaig acabar tan rebentada de la il·lusió que em va fer guanyar aquesta medalla que no vaig fer gaire res més.

Vaig estar dos mesos sense tocar l’aigua de la piscina pel confinament perimetral. Quan vaig tornar, ho vam fer a poc a poc. Cada dia una mica més fins que ja vam tornar a estar al màxim.

Molt, perquè ells hi són en els moments bons i en els no tan bons. Quan tenim problemes o alguna pregunta, sempre hi són. Ens animen, i si ens angoixem i ens posem a plorar, ens consolen i ens ajuden molt. Al final, hem format una gran família amb l’equip i els entrenadors. Fins i tot ens riem de nosaltres mateixos.