La competició és molt dura. Estem tenint molta exigència i molts partits. Hi ha hagut un parell de partits en què no hem estat fins, però l’equip està treballant moltíssim. Sabem quines són les nostres virtuts i les nostres carències, i estem treballant-hi. La Champions és una competició especial en què tothom dona el 200% del que té dins i tots tenim claríssim que aquesta fase és bàsica per classificar-nos per a la final a quatre. L’objectiu és guanyar els tres partits i crec que arribem bé. L’equip està preparat i amb moltes ganes, i aquesta il·lusió és molt important per fer una gran fase.

Molt positius. Des del punt de vista personal m’estic trobant molt bé, molt còmode, estic jugant minuts i amb la sort que es necessita de cara a gol. El Barça és casa meva, però no deixa de ser un club molt gran i al principi hi pot haver dubtes de com sortiran les coses. Ara toca donar-hi continuïtat. Treballem moltíssim com a grup, i jo també personalment per mantenir aquest nivell. Intentarem que aquest estat de forma que tinc ara segueixi molt temps més.

Sincerament, no em sorprèn perquè he treballat moltíssim per arribar fins aquí i arribar bé. Hi ha molt treball, molt d’esforç, molta il·lusió i molts anys fora preparant-me i creixent per arribar fins on soc ara. No és per tirar-me flors, però a Catalunya també hi ha estrelles. L’Adolfo, per exemple, acumula cinc gols a la lliga. També és positiu que els jugadors catalans donem un cop sobre la taula perquè els nois d’aquí vegin que el futbol sala nacional és un gran producte, que tenim grans formadors d’on sorgeixen després grans jugadors i que a la llarga podem destacar en un club gran com el Barça.

Em va fer moltíssima il·lusió. Des que vaig sortir sempre he mantingut molt bona relació amb el club i vam seguir tenint converses més o menys quotidianament. Quan ja va ser una cosa definitiva, me’n recordo que vaig trucar a la família i als amics, i se’m dibuixava un somriure a la cara sense voler. El curs passat vaig estar al Valdepeñas i el destí va voler que el meu últim partit fos aquí al Palau. Ho vaig donar tot per aquella samarreta, però quan vaig tornar aquí es nota el que representa portar aquest escut al pit i representar el Barça. Estic supercontent d’estar a casa, a prop dels meus i en un gran club com és aquest.

He après moltes coses. M’he acabat de coure com a jugador de primera divisió, que és molt important. Quan ets jove hi ha moltes expectatives i es pot pensar que aquest camí és fàcil, però ni de bon tros. S’ha de passar per moltes etapes, per moments en què estàs millor i d’altres pitjor. He evolucionat molt com a jugador. Ara soc un jugador més físic, més complet i polivalent, i això és el que m’ha obert les portes de can Barça. Em puc adaptar a moltes circumstàncies del joc. Estic molt orgullós d’haver jugat tant al Ribera com al Valdepeñas, que m’han ensenyat coses molt diferents. En el Ribera, amb el Pato [José Lucas Mena], era més un estil de joc, de jugar la pilota, i de possessió. Després amb el David Ramos al Valdepeñas era més de competir, de defensar. Dos estils diferents que a mi m’han fet créixer com a jugador.

És molt especial. La setmana de la Champions es nota que l’ambient és diferent. Vam jugar la fase principal a l’octubre, ara disputarem la fase elit i ja no jugaríem la final a quatre fins al maig, però els objectius són molt clars. Ara ho has de deixar encarrilat i després aparcar-ho. Hi ha molta il·lusió al club i això es nota des del principi entre els companys i el cos tècnic. És la cirereta del pastís que tots volem. Vaig debutar a Malta i va anar molt bé, i espero que ara a Croàcia vagi igual de bé. Encara que no fos amb tants gols, que guanyem els tres partits i ens classifiquem, que aquest és l’objectiu.

És un grup complicat. Tots tenim el punt d’atenció en l’Anderlecht, que és un rival potent i ens posarà les coses difícils. Jugarà de tu a tu. Els altres dos potser són més desconeguts, però un rival romanès sempre et posa les coses complicades perquè són molt competitius. Igual que el conjunt croat, que a més jugarà a casa seva. Disputem l’últim partit contra ells, que en cas de jugar-se la classificació estaran supermotivats i a més amb el suport de la seva gent. Potser hi ha grups més complicats, però per a nosaltres tampoc no serà gens fàcil i hem de passar la fase, tant sí com no, i en això ens hem de centrar.

Potser és l’època més especial de la meva vida. Va ser l’any en què em vaig adonar que realment podia ser jugador professional de futbol sala i en què vaig canviar de mentalitat. En Xavi Closas em va obrir la ment d’una manera espectacular i va saber potenciar-me al màxim, i a partir d’aquí he anat evolucionant. El grup de jugadors d’aquella plantilla som amics, encara fem sopars i ens fa il·lusió que als altres les coses els vagin bé. Aquell any es va ajuntar tot. Era un grup de casa i l’entrenador també. Com que en el primer equip hi havia molts lesionats, l’Andreu Plaza ens va pujar, a en Miquel Feixas, en Xavi Cols i a mi, en l’últim mig any, i així vam viure també l’experiència de veure com era un vestidor de primera divisió, ple d’estrelles.

Hi ha dies que no dormo gaire perquè estic enfeinat, però ho porto bé. Al final és una qüestió de planificació. Des de petit sempre m’he hagut d’organitzar el temps per fer els deures perquè soc de Montcada i Reixac i m’havia de desplaçar a les Corts, al Barça o a Santa Coloma. Ho faig amb tota la naturalitat i s’ha de normalitzar perquè per a mi és essencial per tenir una vida plena i completa. Ara la meva professió i la màxima dedicació és el futbol sala, però els estudis també i em vaig traient les assignatures de mica en mica. Acabaré la universitat més tard que altres companys, però tampoc tinc cap pressa. El meu company d’habitació és en Miquel Feixas, que també estudia i sempre estem amb l’ordinador portàtil fent feines. És molt sa i de cara al futur ens cultivem com a persones, que és una cosa molt rellevant.