MARTA LLAURADÓ
JUGADORA DEL BUC BARCELONA DE RUGBI
“L’esport m’ha tret moltes pors i molts límits mentals ”
“Ha significat un gran canvi en el meu estil de vida i en la meva percepció de la discapacitat”
“El més difícil és fer el primer pas, però val molt la pena perquè moltes de les experiències no les hagués viscut si no fos pel rugbi”
Les dones tenen cabuda en aquest esport no només a Catalunya, sinó també internacionalment
La Marta Llauradó va néixer amb malformacions a les cames i als braços. Degut a la immobilitat de la majoria de les seves extremitats mai no s’havia plantejat practicar cap esport. Fins que la seva vida va fer un tomb de 365 graus quan va descobrir el rugbi en cadira de rodes. En poc més d’un any es va convertir en una de les referents d’aquesta disciplina. És una de les poques dones que practica el quad rugbi a l’Estat i la primera que va entrar a formar part de la selecció espanyola.
Com l’afecta en el seu dia a dia la seva discapacitat?
Tinc unes malformacions congènites a les quatre extremitats. A les cames tinc una amputació per sobre el genoll, i el braç esquerre és el que tinc gairebé complet, ja que em falten tres dits a la mà. En el braç dret em falta tot l’avantbraç i tinc un colze que no és funcional. Per això en el meu dia a dia vaig amb cadira de rodes. Em permet moure’m arreu, però sí que és cert que encara em trobo moltes limitacions perquè hi ha molts obstacles a tot arreu.
Quins records té de la seva infantesa?
Ho vaig portar força bé. El fet d’haver nascut amb això, al final ho veus d’una manera molt natural. També vaig tenir la sort de tenir uns pares que em van ensenyar molt en l’autoestima, i a l’escola i a l’institut vaig tenir uns companys que des del principi em van acceptar i ajudar.
Abans de descobrir el rugbi mai havia practicat cap esport. Per què?
Primer de tot per desconeixement. Ni a l’escola ni a l’hospital on jo anava des de petita a fer el seguiment em van donar l’opció de fer cap esport que no fos la natació. I a mi mai no m’havia cridat l’atenció ni m’agradava. El bàsquet era l’altre esport que coneixia, però tampoc n’era una gran fanàtica i mai no em va fer il·lusió provar cap esport fins que vaig conèixer el rugbi.
Com el va descobrir?
El vaig descobrir el 2017 gràcies a un amic, el Marc Subirón. Li vaig dir que estava en un moment de la meva vida que volia estar més activa i tenia ganes de provar alguna cosa nova. Ell coneixia el rugbi i veia que per la meva discapacitat encaixava perfectament amb el perfil d’esportista. Aleshores, vaig anar a l’Institut Guttmann, que és on s’entrenava el BUC en aquell temps, a provar-ho i em va encantar.
Ha estat un punt d’inflexió en la seva vida?
El rugbi ha significat un gran canvi en el meu estil de vida i en la meva percepció de la discapacitat. L’esport m’ha tret moltes pors i molts límits mentals que jo mateixa m’havia posat. M’ha ajudat molt en la meva autoestima, a agafar uns hàbits d’entrenament i a socialitzar amb persones en situacions similars.
És l’única noia de l’equip. S’ha sentit en algun moment incòmoda o fora de lloc?
Sempre m’he sentit molt còmoda i mai poc respectada. Sí que és veritat que et pots sentir una mica fora de lloc en algunes converses o en alguns contextos, però en general tant a la pista com a fora m’he sentit molt a gust.
Per què creu que hi ha poca participació femenina en aquesta disciplina en què els equips són mixtos?
És un esport dominat pel gènere masculí i crec que les noies tenen por de no estar-hi còmodes o de prendre-hi mal, ja que ells tenen més força que nosaltres i és un esport de molt contacte. Però això són prejudicis. Primer de tot, som persones amb discapacitat independentment del gènere. Les dones tenen cabuda en aquest esport no només a Catalunya, sinó també internacionalment. Poden arribar a disputar un europeu, un mundial i els paralímpics. Animo totes les noies que ho provin perquè realment pots arribar fins on et proposis.
Va complir el somni de jugar amb la selecció espanyola.
Vaig tenir la sort de començar amb el BUC quan s’estava gestant aquesta selecció. Vaig poder formar-ne part des de la primera concentració, suposo també per l’interès de la federació de poder tenir alguna noia a l’equip. Per promoure l’esport és important poder veure que les noies no només estan en els equips locals, sinó que també poden formar part de la selecció. Per mi és un privilegi perquè vius experiències molt intenses físicament, però també emocionalment. Tant de bo més noies puguin arribar a aquest punt on estic jo ara.
Quan va començar amb el rugbi, s’imaginava arribar fins aquí?
No, gens ni mica. No m’esperava estar aquí al cap de cinc anys, havent estat a dos europeus i a diversos tornejos internacionals tant amb la catalana com amb l’espanyola. Estic molt orgullosa. El més difícil és fer el primer pas, però val molt la pena perquè moltes de les experiències no les hagués viscut si no fos pel rugbi.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.