Amb la medalla de bronze segellada en el mundial de Polònia i Suècia, el tècnic sarrianenc Jordi Ribera s’ha convertit en el seleccionador espanyol més llorejat de la història. El podi ha esdevingut l’hàbitat habitual del combinat estatal, fix en les places d’honor dels últims cinc grans campionats: campió europeu el 2020, tercer en el mundial d’Egipte i els Jocs Olímpics de Tòquio el 2021, subcampió en l’europeu del 2022 i bronze en el mundial que es va tancar diumenge a Estocolm. A aquests guardons s’ha d’afegir el títol europeu de Croàcia 2018, que eleven el botí de Ribera fins a les sis medalles en les últimes vuit grans cites.

La figura i l’ascendència de Ribera en l’equip espanyol ha tornat a sortir reforçada després del mundial de Polònia i Suècia. Les seves consignes des de la banqueta han tingut efectes immediats sobre la pista i han estat determinants en partits decisius, com els quarts de final contra Noruega, resolts després de dues pròrrogues, o la pugna pel tercer lloc contra els amfitrions, el combinat de Suècia. Excepte amb Dinamarca i França, el joc associatiu i la riquesa tàctica han acabat neutralitzant rivals sovint amb més potencial físic, més alts i forts. La força del col·lectiu s’ha tornat a imposar per sobre de les individualitats. I això que Ribera ha hagut de fer front a baixes importants, com les d’Aleix Gómez, que ja no va ser convocat per uns problemes al tendó d’Aquil·les, i sobretot la de Ian Tarrafeta, que en el primer partit del campionat es va fer una fissura en una costella. Aquest contratemps, resolt amb la convocatòria d’urgència de Pol Valera, va condicionar els plans de Ribera per repartir els esforços i dosificar els seus jugadors durant tota la competició. Així ho va admetre el mateix tècnic després del partit contra Suècia: “Penso que aquesta medalla és un gran premi a un campionat complicadíssim. Un torneig que vam començar amb lesions, com la de Tarrafeta en el primer partit, que ens ha trastocat una mica el tema de les rotacions i això ens ha impedit, a diferència d’altres campionats, a arribar més frescos al tram final, però l’equip no ha deixat de competir en tots els partits i marxem amb aquest premi.” Tot i que els números i els resultats canten, el tècnic gironí destaca per sobre de tot la competitivitat dels seus jugadors: “No tinc medallitis. Jo amb el que realment gaudeixo és amb la capacitat de competir de l’equip i això ens portarà a una posició o una altra. En aquest sentit, estic contentíssim perquè hem competit en tots els partits malgrat les dificultats i això a mi és el que m’agrada, independentment del color de la medalla.”

Pel que fa als catalans, Joan Cañellas i Ferran Solé han aportat gols i experiència en els moments decisius de més d’un partit, i Adrià Figueras va exercir de desembussador (9 gols) amb una actuació estel·lar contra Suècia. El jove Dani Fernández ha complert sobradament en el seu debut en un gran campionat. Finalment, Pol Valera ha pagat la falta de rodatge pel fet d’haver-se d’incorporar a corre-cuita, a mig campionat i sense haver fet la concentració prèvia. En tot cas, també ha aportat minuts de qualitat i segur que tindrà noves oportunitats en el futur.