Mechaal, de tots colors
Atletisme. El migfondista palamosí obté a Istanbul la seva tercera medalla en els 3.000 m d’un europeu en pista coberta i només cedeix davant l’inabastable noruec Jakob Ingebrigtsen
Or a Belgrad 2017, bronze a Torun 2021 i argent a Istanbul 2023. Adel Mechaal ja pot lluir medalles de tots colors en els 3.000 m de l’europeu en pista coberta. El palamosí volia tornar a guanyar el metall daurat just quan es complien sis anys del títol de Belgrad, però al davant es va trobar un inabastable Jakob Ingebrigtsen, l’actual dominador del mig fons mundial i que a Istanbul va revalidar el doblet de Torun (1.500 i 3.000 ).
Mechaal tenia clara la tàctica a seguir. Tot i que en els primers mil metres (2:41.84) es va alternar amb el prodigi noruec al capdavant de la cursa, no va voler entrar en el seu joc. A partir d’aquí, el defensor del títol va apujar les revolucions. Mechaal es va convertir en la seva ombra. Com si es tractés d’una marxa militar, va col·locar el grup en fila índia i va tensar el ritme progressivament. Va cobrir els 2.000 m en 5:15 (2:33) i a dues del final ja només hi havia dos supervivents, l’empordanès i el serbi Elzan Bibic. Al toc de campana ja era només cosa de dos i en els últims cent metres es va escapar definitivament per completar un altre doblet –divendres havia guanyat el 1.500 m– i establir un nou rècord noruec (7:40.32), amb un últim mil a 2:24.80. Mechaal arribava segon (7:41.75) i Bibic, que com el palamosí s’entrena amb Antonio Serrano, tercer (7:44.03). Després de la cursa, Mechaal va donar per bo el subcampionat. “Volia guanyar-lo i ho he intentat, però Ingebrigtsen estava molt fort. Ja havia dit que en els 1.500 m l’havia vist en un estat de forma increïble. Ara toca continuar treballant perquè estem en la línia correcta. Hem canviat de sistema, intentant adaptar l’entrenament que segueixen al nord d’Europa, i hem vist que funciona. Ara intentarem superar-lo amb el seu propi joc”, va etzibar l’ambiciós corredor empordanès.
Guerra, sisè en llargada
En la sessió matinal, Jaime Guerra, l’altre català en competició en la jornada de cloenda, va ocupar el sisè lloc en llargada (7,84 m), en la seva primera final d’un gran campionat. Va fer un concurs en progressió en els tres primers intents, però després ja no va poder millorar (7,65, 7,67, 7,84, 7,75, X, 7,78). Els dos grans favorits, el grec Miltiadis Tentoglou (8,30) i el suec Thobias Montler (8,19), van marcar territori en les dues primeres temptatives i el bronze es va guanyar amb 8 metres justos. “El balanç és positiu. Estic molt content perquè he pogut arribar a la final. No he pogut fer cap intent de 8 metres, però avui les cames no em donaven per a més. Anem pel bon camí”, va valorar el saltador del Cornellà Atlètic, que en la qualificació havia arribat a 7,99 m i que aquest hivern havia volat fins a 8,08 m.
La delegació espanyola va tenir una clausura de contrastos. Va cantar la primera victòria gràcies a l’actuació del gallec Adrian Ben en 800 m (1:47.34), però va acabar amb un ensurt considerable després de l’aparatosa caiguda del valencià Quique Llopis al pas de l’últim obstacle dels 60 m tanques. Després d’abandonar la pista en llitera, la federació espanyola va informar que l’atleta estava bé, conscient i que passaria la nit a l’hospital en observació.