No ho crec. Com que em va passar amb 3 anys ja m’hi vaig anar acostumant. Pot ser que ara de més gran costi d’acceptar, però ho he hagut d’acceptar tant sí com no.

Quan em va passar això, la meva mare em va portar a una logopeda. Hi vaig anar fins als 20 anys. Ella em va ensenyar a llegir els llavis i a poder tenir una conversa fluida amb tothom. La meva mare podia triar entre dues opcions: parlar o la llengua de signes. Va triar la primera perquè em pogués comunicar amb tothom.

Els audiòfons m’ajuden a graduar la veu, però no sento absolutament res. Amb el ball, escolto la música a través del seu cos [Joan Boixader].

La meva passió pel ball ve des que era molt petita perquè sempre m’ha agradat ballar. Vaig començar amb la gimnàstica rítmica, i després vaig fer altres activitats, totes relacionades amb la música, com per exemple sardanes. Ho feia juntament amb la meva germana perquè a totes dues ens agradava el mateix. Al seu costat no tenia problemes de ritme, perquè ja tenia algú que m’ajudava.

Els meus pares anaven a una sala de festes els caps de setmana a ballar, i la meva mare sabia que a mi m’agradava perquè sempre m’estava movent. Un dia ens va proposar d’apuntar-nos amb ells per aprendre a ballar. Aquí vam agafar el gust pel ball i ens vam apuntar a una escola professional. El professor va veure que ho fèiem tan bé que ens va dir que anéssim al grup de competició. Aquí, però, vam tenir un professor que no confiava en mi, sempre em posava límits i barreres perquè ens deia que nosaltres no aniríem al ritme. Sempre arribava a casa plorant, fins que aquest professor va marxar. En va venir un altre que des del primer dia no va donar cap mena d’importància a la meva discapacitat. En Joan i jo fem un gran equip que ens ha permès arribar a ser campions d’Espanya. Si no féssim aquest equip no hauríem arribat fins aquí.

Quan vam començar, al Joan no li agradava gens ballar, era molt negat. I mira ara com balla. Ho hem fet amb molt esforç, hores, dedicació, constància, disciplina i, sobretot, el treball en equip que fem. He arribat a aprendre a escoltar la música a través del seu cos. Cada ball té la seva expressió. Jo, com que mai els he pogut sentir, miro referents, els copio i llavors ho faig a la meva manera. Però mai he escoltat la música d’un ball. Sempre dic que amb actitud i dedicació tot és possible. No hi ha res impossible.

No, gens. Hem quedat dues vegades campions d’Espanya de 10 balls i hem arribat a les semifinals d’un campionat del món. No ens ho esperàvem perquè nosaltres anem a disfrutar, i els resultats ja arribaran. Tot l’esforç té la seva recompensa. Estem competint de tu a tu amb persones que no tenen cap discapacitat, soc una més a la pista. El jutge em puntua com una més, no hi ha diferències. Quan ballo m’ho passo bé, gaudeixo i és un repte més per a mi per poder superar-me a mi mateixa.

El vaig escriure amb el propòsit d’ajudar altres persones amb o sense discapacitat a superar-se en tot el que es proposen. També fem xerrades per conscienciar tothom que som persones igual de diferents i professionals. Volem que ens tractin com un més i que no ens infantilitzin tant perquè nosaltres intentem fer com tothom.

Volem arribar a una final d’un campionat del món, i anar millorant i gaudint del que fem.