Molts. Un és tot el que s’ha treballat i lluitat. Hem jugat abans moltes finals i moltes contra el Club de Campo. I aquest any hem fet un salt mentalment, físicament i en tot el que ens ha portat a guanyar a còpia de constància. Al gener i febrer vam fer una pretemporada en què vam treballar com mai i vam tornar fetes uns avions. I això que hem tingut algunes lesions a final de temporada que ens han fet ballar una mica, però, tot i amb això, hem aconseguit resultats boníssims en la segona volta i hem obtingut el títol.

El més important és que hem guanyat després de tants anys anant al darrere contra el Club de Campo. A més, em va fer molt de mal quan ens va eliminar en els vuitens de la copa quan faltaven només 20 segons. Em va quedar una espina molt important i tenia clar que ara les guanyaríem perquè necessitava treure-me-la. Pel que fa a l’MVP, tinc al costat gent molt bona i això et fa jugar millor i créixer.

Recordo que quan vam perdre aquell partit vam fer una reunió tot l’equip per establir un punt d’inflexió i vam marcar on volíem arribar. Aquella derrota ens va fer molt mal a totes i ens vam activar per intentar guanyar la lliga i així ho hem fet.

Vam fer un sopar al Junior conjunt amb la família i també va venir l’equip de nois que havia guanyat la final a quatre B. Vam tirar el president a la piscina.

Se’ns va escapar la lliga regular perquè vam perdre contra la Complutense i això ens va deixar fora d’Europa i teníem el repte de vèncer en la final a quatre per jugar l’EHL. Va ser espectacular acabar terceres en el nostre debut en la competició l’any passat i ara confio molt en l’equip i crec que tenim moltes possibilitats de tornar a fer història a Europa. Vam jugar a Amsterdam, on hi ha molt més nivell que aquí i es respira hoquei, amb clubs, per exemple, amb set camps. Tot i perdre per 2-1 vam fer un partidàs contra l’Amsterdam, el posterior campió, en la semifinal. Se’ns va escapar de ben poc.

L’hoquei herba és un esport amateur. Ens entrenem moltíssim i som molt professionals en aquest sentit –fem sessions quatre dies per setmana–, però totes treballem o estudiem. Ens entrenem moltíssim i no podem viure de l’hoquei herba. Hem de tenir no un pla B sinó un pla A perquè quan s’acabi l’hoquei puguem treballar. D’aquest esport no en viuràs mai. La carrera de medicina té molta exigència i per compaginar-ho amb els entrenaments del club i de la selecció, dos dies al matí, cal tenir una bona organització.

Sí, però em vull quedar al Junior i viure el màxim de carrera esportiva que tingui i seguir amb la selecció. Quan acabi la carrera seré metgessa i la meva idea és exercir a Catalunya.

He estat al Junior des dels quatre anys, però als 18 vaig marxar per situacions personals i perquè al primer equip tenia l’entrada difícil. Volia créixer personalment, tenir minuts en un primer equip. Va ser una decisió meva, però també vaig deixar molt clar al club que el que m’agradaria era tornar. Sempre he volgut estar al Junior, però viure l’experiència de jugar a fora i tenir minuts a divisió d’honor va ser important.

Abans, quan jugàvem amb el Club de Campo, estàvem per sota i quan les vam vèncer en la copa va ser l’inici de tutejar-les, d’estar al mateix nivell. Després hi vam perdre per 4-0 en la final a quatre i potser estàvem encara a una distància que aquest any hem escurçat. La part mental en un equip és molt important. Fa cinc anys que la treballo molt. De la mateixa manera que vas al gimnàs, també has d’exercitar la part mental. Has de tenir eines per superar l’error. Una frustració individual perjudica l’equip.

Va ser la meva primera experiència en un gran torneig internacional. Vaig entrar a la selecció l’octubre del 2021 i l’estiu del 2022 estava en un mundial i vaig ser molt feliç. Has de jugar a un ritme més alt i millores, i per a mi va ser increïble, tot i que el resultat no va acompanyar i vam caure en els quarts contra Austràlia.

Jo crec que per a nosaltres va ser un plus mentalment i personalment jugar a casa. És cert que ens van parlar molt del 1992, però nosaltres teníem la il·lusió de repetir-ho amb un equip que era una barreja de jugadores amb molta experiència i d’altres molt joves, com era el meu cas. Tot i amb això, crec que vam fer un bon paper.