La virtut (etapa de repòs)

Avui el Tour reposa a Cler­mont-Fer­rand, agom­bo­iat per l’ombra del Puèi Domat. Els ciclis­tes cavil·len amb les seves coses i pro­ba­ble­ment cap d’ells pensa en la vir­tut.

La vir­tut no és exac­ta­ment un objec­tiu a asso­lir o una uto­pia llu­nyana, ni un pòsit liqüefacte que s’acu­mula o que segrega la glàndula pineal. La vir­tut és una dis­po­sició adqui­rida, és una manera d’actuar, d’actuar bé o, millor encara, és un anhel d’excel·lència. Ningú neix virtuós, de la mateixa manera que ningú mor vir­tu­o­sa­ment. La vir­tut no és here­ditària i només exis­teix men­tre es prac­tica, amb reso­lució, amb ale­gria i amb plaer.

Des de la grega essència del mar­bre filosòfic, Aristòtil deia que la vir­tut és el terme mitjà entre dos vicis, però no és una mit­ja­nia, ni un punt de medi­o­cri­tat, la vir­tut s’eleva com una carena entre dues pro­fun­des valls. La valen­tia, per exem­ple, és una vir­tut que se situa entre la teme­ri­tat i la covar­dia, con­sis­teix a assu­mir els ris­cos neces­sa­ris, en el lloc i el moment pre­ci­sos. La vir­tut sem­pre ens exi­geix el sobre­es­forç de man­te­nir l’equi­li­bri.

Als polítics i als sacer­dots se’ls demana un exem­ple clar de vir­tu­o­si­tat, i als líders d’opinió, en gene­ral també. Ens els mirem amb lupa i els exi­gim a vega­des el que nosal­tres no sabríem, no podríem o no voldríem fer. Però no són màrtirs de la vir­tut, perquè, si se sen­ten com a tals, o nosal­tres els per­ce­bem com a màrtirs, ja dei­xen de ser automàtica­ment vir­tu­o­sos per pas­sar a ser una altra cosa.

Ramon Llull, abans de ser només el nom que il·lus­tra una fun­dació molt vir­tu­osa, però amb recur­sos limi­tats, deia que “la vir­tut no cansa”, perquè òbvi­a­ment si cansés ja no seria vir­tut. La vir­tut no és una exigència forçada, ni autoim­po­sada, és el pro­ducte de la raó i de la volun­tat, no llu­eix ni il·lus­tra, però, tal com va dei­xar escrit –després de Llull– Joan Lluís Vives: “Encara que la vir­tut quedi ama­gada, no deixa mai de bri­llar en la fos­cor.”

Per ser ciclista, i córrer el Tour, no cal ser virtuós, però s’ha de ser valent i cal tenir un anhel d’excel·lència. Per córrer el Tour, no cal ser virtuós, només cal saber man­te­nir l’equi­li­bri, cal poder superar la prova del sobre­es­forç i bri­llar en la fos­cor com només ho fan els vir­tu­o­sos.