Poca cosa a dir d’aquests paratges de muntanya que la direcció de la cursa decideix incloure en el seu recorregut o, com és en aquest cas, en l’inici i el final d’etapa. Estacions d’esquí sense història, més enllà d’algunes vicissituds urbanístiques, i sense habitants fixos. Edificis sense ànima i sense gràcia, aptes només per acollir, durant els mesos d’hivern, els practicants dels esports relacionats amb la neu. Però els Alps són els Alps i Les Gets no deixa de ser una població de muntanya al massís del Chablais i, pel que fa a la seva història si més no es pot dir que l’any 1947 va ser la primera estació de França equipada amb telecadira.

La cursa baixarà ràpidament per Taninges i passarà per Cluses, terra de rellotgers. Es pot visitar el Musée de l’Horlogerie et du Décolletage, però no la piscina municipal, perquè aquest estiu l’han hagut de tancar per manca de socorristes. Fernand Braudel, que fou un dels principals historiadors francesos de la postguerra, i un dels líders de l’Escola dels Annals, va morir a Cluses. Un any després de la seva mort, el 1985, es va publicar L’identité de la France, en què deia que França era en definitiva “Un residu, una amalgama, addicions, mescles. Un procés, una lluita contra un mateix, destinat a perpetuar-se” i potser el Tour és una representació també d’aquesta identitat.

Tot seguit els ciclistes passaran pel Château de Bonneville i per la ciutat medieval de la Roche-sur-Foron, coronada per l’espectacular Torre dels Comtes de Ginebra. Després vindrà Fillière, ja amb Annecy al fons, on l’etapa farà una marrada pels vorals del llac. El llac d’Annecy, per la seva superfície, és el segon llac d’origen glacial de França després del de Bourget, molt a prop, i llevat de la part francesa del Léman. Patrick Modiano, premi Nobel de literatura, fa dir a un dels seus personatges, evocant el record del llac: “Mai he conegut nits tan boniques, tan clares com en aquells dies”.

El recorregut pel llac encara passarà per Talloires-Montmin, abans de pujar cap aL coll de la Forclaz i girar cap al nord, passant pel Château de Faverges, Les Clefs i Thônes, ja a la vall de Sulens. Després de passar pel coll de la Croix-Fry ja ve La Clusaz i el coll dels Aravis, Praz-sur-Arly i Megève, amb vistes al Mont Blanc. Tot seguit la cursa arribarà a Combloux, Ville fleurie (trois fleurs) i Domancy, on hi ha la seu internacional de la firma de material d’alpinisme Quechua.

L’etapa d’avui acabarà a Saint-Gervais-les-Bains. Al seu municipi hi ha el Mont Blanc, per bé que com que hi ha problemes amb la delimitació, no és clar que el seu terme arribi fins al cim. El Mont Blanc és el punt culminant i cim emblemàtic dels Alps i un dels més coneguts del món. Té una altitud de 4.808 metres, i és el més alt de la Unió Europea. Els mapes francesos inclouen tot el cim dins de les pròpies fronteres, mentre que els mapes italians el declaren compartit.

Cada any, els excursionistes de Camprodon pugen fins al pla de Coma Ermada, a prop de Vallter, on hi ha una placa que recorda el nom de Meritxell Surinyach, desapareguda el 1998 en un mal pas en el descens del Mont Blanc. Sobre aquell succés, Joan Barril va escriure el següent: “Sovint la muntanya màgica es converteix en la muntanya tràgica, i els viatgers estiuencs i els estiuejants de la gandula es pregunten els motius que van portar els seus veïns a morir en una cresta envestida pel torb. Probablement no hi ha aventura sense desventura. Hi ha mons que se’ns ofereixen i mons que s’han de vèncer per conèixer-los. És la diferència entre viatjar i viatjar-se, entre mirar o participar. És el matís entre saber l’hora exacta de tornada o deixar-se portar pel vent, el sol i l’esperança”.