Els vete­rans Novak Djoko­voic, l’ara lesi­o­nat Rafa Nadal i el ja reti­rat Roger Fede­rer han domi­nat el món del ten­nis en els últims anys, sense que el relleu gene­ra­ci­o­nal, tret d’algu­nes espur­nes, acabés de con­su­mar-se, fins que ha entrat en escena Car­los Alca­raz, que amb 20 anys ja tre­so­reja dos títols de gan eslam i que va ser capaç de batre Novak Djoko­vic al jardí de casa seva de Wim­ble­don, on sem­blava pràcti­ca­ment imba­ti­ble. Un físic des­co­mu­nal, força men­tal i la millora tàctica a par­tir de la pro­posta del seu entre­na­dor Juan Car­los Fer­rero –peça fona­men­tal en la irrupció d’un jove desor­de­nat però que ja des­pun­tava de molt jove al RCT Bar­ce­lona, on tots els seus tècnics coin­ci­dien a pro­nos­ti­car-li un gran futur– han con­for­mat la siner­gia perquè el món es ren­deixi als peus del murcià, un juga­dor elèctric que fa coses dife­rents de la resta –dei­xa­des des del fons de la pista de les que fan posar ner­vi­o­sos els tècnics– i que va apren­dre de la der­rota amb ram­pes inclo­ses con­tra el serbi en la semi­fi­nal de Roland Gar­ros.