La reina corona Vingegaard
El segon Tour seguit del danès del Jumbo és un fet, amb Tadej Pogacar enfonsant-se en les rampes del coll de la Loze i entrant a roda de Marc Soler. La diferència en la general, 7:35
Setmana fantàstica per a Jonas Vingegaard (1996) al Tour, perquè en les dues etapes disputades en la tercera i última setmana de cursa ha encarrilat el seu segon triomf seguit a París, el compte enrere del qual fins diumenge al vespre va començar ahir quan a 8 quilòmetres per coronar el coll de la Loze Tadej Pogacar, que abans-d’ahir havia cedit 1:48 en la crono, es va enfonsar i va haver de fer els 15 km que quedaven per a la meta amb l’ajuda de Marc Soler. L’etapa reina d’aquesta edició del 120è aniversari va ser per a Felix Gall (1998). Un tros d’etapa perquè eren 166 km amb 5.399 m de desnivell positiu i arribant als 2.304 m, el punt més alt de les deu últimes edicions. La jornada amb més desnivell acumulat dels últims 15 anys i amb una de les davallades més grans que s’hagin vist en els últims temps, la del guanyador el 2020 i 2021, que a més va caure començant a pujar el primer port del dia, Saisies (1a), al quilòmetre 15,6 i a 22,1 km/h. L’eslovè va cedir 15 segons i de seguida va recuperar la posició al pilot, quan es gestava la nombrosa escapada.
Vingegaard encara no havia posat tota la carn a la graella quan Pogacar va treure la bandera blanca. Li quedava Sepp Kuss en el reduït grup en què anava. De fet va ser el relleu de Kwiatkowski per Castroviejo el que va deixar Pougi sense energia, encara amb els Ineos mirant de mantenir les possibilitats de podi de Carlos Rodríguez.
Un caos
Marc Soler havia entrat en l’escapada, tot i anar fent la goma en la majoria del temps. Gall era el més fort i a 13 km de la meta va atacar en solitari, just abans que Vingegaard es quedés sol en un dels trams més durs del port de categoria especial quan el seu rival ja perdia més d’un minut. El danès va atrapar el seu company, Wilco Kelderman –a l’escapada des de l’inici–, que li va oferir la seva roda i el va ajudar a superar el cotxe de la direcció de cursa, aturat a mig revolt per culpa d’una moto enmig de la multitud. Un caos que podria haver acabat com el de Chris Froome corrent a peu al mont Ventor el 2016.
Vingegaard, que havia anat a 3 km/h més que Pogacar del quilòmetre 150 al 155, ja anava sol a 1:40 de Gall quan l’austríac afrontava els últims 200 m de pujada, amb Simon Yates a 20 segons. Bilbao i Gaudu miraven de seguir la roda del mallot groc i tots tres van coronar a 1:26 amb Pogacar a 4 i mig quan li quedava 1 km de pujada. Simon Yates, que queda a un minut i mig del podi que tanca el seu germà bessó i primer mallot groc –a Bilbao Simon també va ser segon a la meta–, va entrar a 34 segons i Bilbao va arribar més sencer que Vingegaard, quart a 1:53.
Les actuacions del danès ja aixequen suspicàcies a molts punts del planeta. Només múltiples guanyadors del Tour com Jacques Anquetil (1957 i 1961-64), Miguel Induráin (1991-95) i Lance Armstrong (desposseït per dopatge, 1999-2005) havien guanyat una CRI amb més d’un minut d’avantatge i, a més, amb recorreguts més llargs. Vingegaard va anar a 41,2 km/h de mitjana –Pogacar a 39,3– i, en la pujada de 6,3 km, amb un port de segona que fa 2,5 km amb un desnivell mitjà del 9,4% i rampes de l’11%, a 28,3 km/h.
